Afortunadament, sembla que deixem enrere el confinament estricte i transitem ja cap al que s’ha anomenat “la nova normalitat”. I el cert és que la crisi sanitària pel coronavirus ha impactat també fortament en el sector audiovisual. Per exemple, ha mostrat de manera molt clara la importància que per a la ciutadania tenen els mitjans en les seves vides, en particular en moments de crisi. En el mes d’abril, el consum de televisió a Catalunya va arribar a la xifra rècord de 4 hores i 34 minuts, una hora més que abans d’iniciar-se la pandèmia. En paral·lel, el consum d’internet va augmentar fins a gairebé 3 hores, 39 minuts més que abans.
I el que és molt revelador: molta gent va optar pels mitjans públics per obtenir una informació creïble sobre el que estava passant. Cert que la ciutadania va continuar connectada, i molt, a les xarxes socials, però amb la consciència que la major part de la desinformació es difon a través d’aquestes, especialment en aplicacions de micromissatgeria com ara WhatsApp.
Aquesta tendència de preferència dels mitjans públics no ha passat només a Catalunya, sinó que s’ha reproduït a tot Europa. L’European Broadcasting Union (EBU), organització que inclou les principals corporacions audiovisuals públiques d’Europa, ha elaborat un informe que assenyala que l’audiència dels teleinformatius del vespre va augmentar un 14% en el primer moment que la pandèmia va impactar a Europa.
Vista la importància d’un sector com el de la comunicació, la qüestió és com afectarà la crisi causada pel coronavirus al sector, en particular a l’audiovisual.
L’afectació més evident i immediata és el descens de la publicitat, la qual cosa tindrà uns efectes molt destacats en la viabilitat de la ràdio i la televisió en obert, tant pública com privada. Segons l’Associació Catalana de Ràdio, els ingressos publicitaris han baixat entre un 65 i un 70% a causa de la crisi. Les lliçons que ens va deixar la crisi financera del 2008-2009 ens indiquen que la publicitat va reduir-se el doble que el PIB de cada país i que la recuperació de la publicitat va requerir una dècada.
Altres indicadors no són encara tan evidents; per exemple, la televisió de pagament, com ara Movistar+ o Orange/Jazztel TV, pot veure’s afectada per l’aturada en sec de l’oferta esportiva o per la disminució de noves estrenes audiovisuals. Veurem l’evolució a partir d’ara, quan tot just s’ha reiniciat la Lliga de futbol, encara que sigui sense públic. Però en qualsevol cas la tendència que es preveu a Europa, especialment si hi ha una crisi econòmica, passaria per retallar productes d’alt cost i passar-se a formats molt més econòmics com les plataformes de vídeo a la demanda (SVOD), com Netflix o Amazon Prime Video.
El que sembla clar és que tant la indústria audiovisual com els prestadors audiovisuals europeus estan en risc. La pandèmia no ha estat una crisi disruptiva, sinó que ha accentuat unes tendències que ja es podien veure abans. Podria passar, per exemple, que les grans plataformes dels Estats Units consolidessin una posició més gran en el mercat europeu i prenguessin espai als prestadors audiovisuals tradicionals, amb conseqüències molt negatives pel que fa a la construcció d’un imaginari col·lectiu europeu i a la difusió d’informació.
La televisió i la ràdio privades en obert, totalment dependents de la publicitat, estan sotmeses a la competència d’empreses d’internet. El que és rellevant és que una disminució de publicitat per a la ràdio i la televisió tradicional podria suposar una pèrdua neta per al sector audiovisual, atès que una part majoritària de la publicitat aniria a Google i a Facebook, que no produeixen contingut audiovisual. Al Regne Unit, per exemple, aquestes dues grans empreses concentren el 61% de la publicitat online.
La televisió i la ràdio públiques són menys dependents del mercat publicitari (per bé que en molts països encara representa una part important dels ingressos) ja que en bona mesura, es financen a través dels pressupostos públics o del cànon, en concret en un 85% a nivell europeu. Com que les aportacions pressupostàries o del cànon tenen caràcter anual, la crisi de la Covid-19 no afectarà immediatament les corporacions audiovisuals, sinó només si s’apliquen mesures d’austeritat de la despesa pública, la qual cosa no es veurà fins al 2021. Convindrà tenir present, si arriba el cas, que la ciutadania, a nivell europeu, ha confiat en les emissores públiques per tenir informació creïble durant l’actual confinament.
El confinament, en un món sense esports, ha donat un cert avantatge a les empreses SVOD, que han crescut un 52% en el món. A Catalunya, l’empresa SVOD líder és Netflix, que compta amb 2,7 milions de persones usuàries. De fet, es pot afirmar que l’empresa audiovisual que ha sortit millor parada de la pandèmia ha estat Netflix, que ha guanyat 16 milions d’abonats i un increment d’ingressos del 23% en el primer trimestre de l’any a nivell mundial. A Europa, les empreses SVOD en el seu conjunt han superat en aquesta crisi la xifra de 100 milions d’abonats.
El temps dirà, en qüestió de mesos, si les persones que han afegit una subscripció SVOD a l’actual televisió de pagament mantenen la doble subscripció o si cancel·len la segona, especialment si l’oferta futura d’esports no és tan atractiva. A banda que les televisions de pagament ja han començat a oferir descomptes, precisament per adaptar-se a aquesta nova situació.
Així doncs, el repte actual passa, en primer lloc, per garantir la viabilitat econòmica dels mitjans audiovisuals, especialment dels públics, que s’han mostrat com a referents informatius en moments de crisi. Ambdós, públics i privats, generen, directa o indirectament, produccions audiovisuals, que són essencials per mantenir una identitat pròpia.
En segon lloc, el repte passa per assumir que les empreses SVOD, les plataformes de vídeo i les xarxes socials esdevindran un player encara més gran. Com a reguladors ens toca alertar de la necessitat que aquestes plataformes compleixin amb la futura regulació procedent de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, que hauria d’estar transposada el proper mes de setembre.
Així doncs, cal que les empreses SVOD compleixin amb la quota del 30% de producció europea, que garanteixin una prominència adequada de l’oferta europea, que contribueixin al finançament de la producció europea i que, en general, aportin una oferta que respongui als interessos de la ciutadania.
En resum, cal consolidar aquells mitjans que han demostrat tenir la confiança de l’audiència durant aquesta crisi, convertint-se en referència informativa, com són els mitjans tradicionals, i de manera especial, els públics, amb iniciatives com ara una cooperació en l’àmbit europeu. Així mateix, cal assumir que, si la inversió publicitària bascula cap als nous players, cal exigir-los que compleixin amb la part que els hi correspon per garantir la producció audiovisual pròpia i per competir en igualtat de condicions. Ens hi juguem assumptes no menors com el dret a la informació i l’existència d’un imaginari col·lectiu propi, no importat.
Roger Loppacher i Crehuet, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
