Si ja existeixen noves professions, com la d’economista del comportament, per què no la de lectors de mapes no geogràfics? Més a prop dels sommeliers de vins que dels mateixos periodistes, que ensumen, oloren i cataloguen el beuratge, però aplicat als corrents socials i polítics. Si un bon sommelier és imprescindible per garantir l’èxit d’un restaurant, els lectors de mapes hauran d’organitzar-se entorn del foc que il·lumina allò que no es veu, però es veurà, fent ús d’una milionèsima part de la informació disponible i amb un encreuament de dates, xifres i fets.
Però no només. Perquè els lectors de mapes són o seran imprescindibles si demostren unes capacitats superiors a les que pot donar qualsevol intel·ligència artificial. I això només serà possible si introdueix una variable que l’IA no pot contemplar, perquè no la pot tabular ni la pot emmagatzemar: la intuïció. Podrà aplicar estadística i probabilitats, però no podrà imaginar o somiar un escenari no preconcebut. Perquè l’IA ens podrà explicar totes les virtuts i procedència del vi, però només el sommelier el podrà olorar i sentir. I, per tant, comprendre. L’olfacte és la principal eina d’un lector de mapes.
Per tant, si els mapes ja fa molt de temps que han deixat de ser geogràfics –i l’argot geogràfic sempre ha estat present entre nosaltres (el riu de la vida)– en el sector de la comunicació s’haurà d’establir un nou departament, com a mínim amb categoria de sotsdirecció: lector de mapes. Mapes morals o polítics, mapes dels corrents o de la influència o els mapes dels futuribles. Però mapes i, per tant, guies. Convertir un element abstracte en un contingut concret útil per a una elit de lectors i que, prèviament, ningú té, ni està escrit, ni ha passat. Així són totes les noves professions: reptes i oportunitats amb algun punt cec. Llegir mapes ha de ser un ofici amb la seva tècnica d’aprenentatge.
Les noves maneres de comunicar ens porten a noves professions ara desconegudes. Els lectors de mapes són embrionaris, però acabaran sent imprescindibles als mitjans de comunicació. Els lectors hiperinformats i amb múltiples canals per accedir-hi en volen més. Reblant el clau o més llenya al foc que es diria. I els mitjans de comunicació han de respondre a les seves demandes. Aquesta vegada no hem de ser els últims en innovar: si no, ho tornaran a fer uns altres per nosaltres, potser el gremi de sabates (o el dels mòbils).
Fins que algú ens recordi que ja existien en el moment en què va néixer el primer diari. Fixeu-vos sinó en l’Acta Diürna del 59 abans de Crist: els diürnaris, els primigenis periodistes de Roma, difonien per escrit tota mena d’informació, edictes i sentències, però després van aparèixer els nuntius, que resumien oralment les notícies, i per tant les escollien i interpretaven (els actuals articulistes d’opinió). I la interpretació va donar pas a intentar avançar-se cap a on anirien les futures actes diürnes, aquelles que encara no s’havien confeccionat. D’allò que encara no havia passat i que no era realitat, però es teixia sota una nebulosa que només uns quants eren capaços d’avançar, les anomenades corrents.
Si la figura dels endevins no estigués tan desprestigiada, podríem dir que els actuals lectors de mapes són els moderns endevins, que acumulen informació qualificada i li sumen el nas i la providència. Amb el benentès que el seu cap no rodarà per terra si no l’encerta.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Articulistes de 1931
