La setmana passada vaig assenyalar el discurs “economicista” que hi al darrere dels esborranys (avantprojectes) del text de la futura legislació estatal de l’audiovisual. Més aviat que tard, el Govern espanyol aprovarà el corresponent projecte de llei per iniciar el seu tràmit parlamentari que, tot sembla indicar, es voldrà especialment curt. Aquest discurs ve a dir, a traç gruixut, que del que es tracta és que les grans plataformes en línia aterrin a l’Estat còmodament i hi facin moltes inversions en noves produccions. I que si es tracta d’això, qualsevol mena d’obligacions, com quotes de producció independent o garanties lingüístiques en serien uns obstacles. I, com recordava en aquell article, l’actual llei ja responia als mateixos principis, amb les grans televisions privades com a grans beneficiàries i la producció catalana i l’oferta de continguts televisius en català com a grans damnificades.

Si res no canvia significativament abans i/o després del seu pas pel Consell de Ministres, ens trobarem amb una norma que reforçaria un procés que ja porta uns quants anys en marxa: que les seus peninsulars d’aquests grans grups i la majoria d’inversions es vagin situant a pocs quilòmetres de la Puerta de Alcalá. Un procés on es barregen interessos polítics i empresarials, que són ben visibles amb “l’àlbum de fotos” del macrocomplex Madrid Content City que té previst finalitzar les obres dels seus 140.000 metres quadrats edificats la tardor vinent. Després tornaré a aquestes instal·lacions.

Ja ho arreglarem amb una llei catalana. Ha!

Ja fa temps que dona voltes una proposta de reforma de l’actual Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya amb l’objectiu no només d’actualitzar una legislació anterior fins i tot a la fi de la televisió analògica, sinó que incorporaria el nou marc de la Directiva europea del 2018, tot introduint-hi quotes i obligacions lingüístiques, tant pel que fa a la producció com a l’oferta de continguts a les OTT –i no ens oblidéssim pas de les televisions d’àmbit estatal!

Fos aprovada abans o després de la futura normativa estatal, s’ha volgut presentar aquesta com una eficaç solució a la previsible manca de garanties per al català, tant pel que fa a la producció audiovisual com a l’oferta digital de continguts. Més o menys, la idea seria que allò que no es reguli allà ja ho farem aquí, portant al límit articles de l’Estatut retallat com el 146.b, que assenyala que la Generalitat de Catalunya té competències compartides en aquest àmbit.

Més enllà de l’escàs o nul marge de maniobra que acabi oferint la llei estatal, hauríem de ser molt conscients d’un precedent que invalida poder considerar la futura llei catalana com un útil “pla b”. Tenim una llei del cinema aprovada el 2010 que, entre altres qüestions de gran abast, contemplava quotes d’exhibició en català. Doncs com tots sabem, fins i tot després que el Tribunal Constitucional avalés parcialment aquestes obligacions arran d’un recurs presentat en contra, no s’ha aplicat mai en tots aquests anys, mai. I s’ha continuat fent el de sempre, amb els resultats de sempre: pagar amb diners públics el 100% del cost del doblatge al català –i potser encara més i tot– sense cap control sobre les sales que projectarien les pel·lícules i els horaris i nombre de passis que en farien. I menys encara sobre la reducció brutal de sessions en català que pateixen la majoria de films doblats, un cop passat el primer o segon cap de setmana de la seva estrena.

Doncs amb aquest precedent tant il·lustratiu, de veritat ens pensem que des d’aquí imposaríem quotes d’inversions en produccions en català, quotes d’oferta de continguts en català del seu catàleg i garanties de prominència d’aquestes –començant per una interfície i menús en català– a plataformes com Netflix, Disney+ i tutti quanti? De veritat?

Una altra cosa és que sí, que cal dotar-nos d’una legislació pròpia pensada per al nou i canviant escenari audiovisual, i que aquesta tingui al darrere el compromís inequívoc d’aplicar-se. Tornant a la llei del cinema, l’extens article dedicat a l’educació en l’audiovisual acumula la mateixa pols que el de les quotes de doblatge.

Aquí fem projectes. Allí van amb el gas a fons

A finals de mes, Madrid acollirà una gran trobada professional del sector audiovisual estatal i llatinoamericà centrada en els continguts de ficció. La primera edició de l’Iberseries Platino Indústria, a més d’orientar-se a la producció i distribució de sèries i pel·lícules, dedicarà la seva atenció a dos sectors molt relacionats amb l’audiovisual: el turisme i l’educació. I com a organitzadors tenim una fundació del grup Secuoya –impulsor del Madrid Content City– i EGEDA. Per als qui no la coneguin, EGEDA gestiona els drets de propietat intel·lectual dels productors audiovisuals de tot l’Estat, amb delegacions en diversos països del continent americà. Una entitat que gestiona un gran volum de diners, molts provinents d’empreses catalanes i que, com passarà ara amb aquesta Iberseries Platino Indústria, les seves activitats s’han concentrat molt a Madrid, en els seus ja més de 30 anys d’existència. Serveixi d’exemple gràfic que, mentre EGEDA a Madrid compta amb un gran edifici corporatiu, a Catalunya la seva seu és un petit piset a l’Eixample barceloní.

I això encara anirà a més. Fa pocs mesos, EGEDA i el grup Planeta signaven un acord de col·laboració per a la formació de nous professionals, destinat a la gran universitat privada que aquest grup ha instal·lat… al Madrid Content City. The Core Entertainment Science School inaugurarà aquest octubre els seus primers màsters en ficció, videojocs i altres matèries vinculades a les indústries audiovisuals.

Res a fer-hi, doncs?

No. Encara hi ha partit. Per començar, cal aprofitar el temps que quedi abans que el text de la nova llei audiovisual estatal no arribi al Consell de Ministres. Fora bo, fora indispensable, que el conjunt del sector audiovisual del país, integrat per un ampli estol d’entitats i associacions empresarials i professionals, manifestés unitàriament la seva oposició a aquest text i es pressionés públicament i de forma persistent el món polític i institucional d’allà –que compta amb destacats noms catalans– i aconseguir que la futura llei no ens sigui lesiva –o si més no tan lesiva. Una pressió ben organitzada que se sumi o coordini a la que puguin bastir entitats cíviques com Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua o la Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana (FOLC), que ja fa temps que estan treballant aquest tema. I, lògicament, sense oblidar gens el molt que pugui fer-hi el Govern.

És importantíssima la feina feta fins ara, tant amb les treballades i molt ben argumentades al·legacions que han presentat les organitzacions del sector com les diverses reunions i gestions que s’han fet, de forma més o menys discreta, en despatxos madrilenys. Però només amb això no ens en sortirem, de cap de les maneres. Que no ens passi com amb la llei anterior, aprovada al final del mandat del Govern de Zapatero, que va tenir enfront, només, un solitari acte en contra del seu text. Acte que, això sí, tingué un caràcter molt transversal, ja que comptà amb la participació de representants de la CCMA, del CAC i de la producció audiovisual independent, a més del món acadèmic i altres sectors professionals. De moment, ni això hem organitzat encara.

Hem de poder aconseguir resultats positius. Aquest cop sí. Per a la nostra indústria audiovisual i per a la llengua catalana.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.