De les múltiples cotilles que amenacen la claredat de pensament n’hi ha una d’especialment feixuga de la qual resulta impossible, o gairebé, desempallegar-se: la mitificació del passat. Psicòlegs i psiquiatres expliquen per què tots els individus acabem caient en aquesta trampa que tot ho enterboleix, així que no ens hi entretindrem. Els fets són els fets. Així, un xiquet dels 70 mitifica la platja de la seva infantesa sense reparar que tornava cada dia a casa després de rebolcar-se per l’arena arrebossat de quitrà, ell i la tovallola, dels vaixells que netejaven les sentines a mitja milla de la costa. Però, ai, aquells estius i aquelles platges comparades amb les d’ara!, exclamem, quan les d’ara són, des del punt de vista de la salubritat, infinitament millors.

Fa uns dies el Canal Terres de l’Ebre va organitzar un debat sobre la credibilitat dels mitjans. L’amic i excel·lent periodista ebrenc, Josep Maria Arasa, feia de moderador i vaig tenir el goig de compartir estona i arguments amb professionals que desenvolupen la seva tasca informativa en aquelles comarques, que són també les meves.

Totes les qüestions que van tractar-se, ja fos la credibilitat dels mitjans, les servituds de les empreses editores o el poc interès dels joves per la informació que no aparegui a les seves xarxes socials i que requereixi major esforç i atenció per ser consumida, partien d’un error de base que neix d’aquesta artificial mitificació del passat que suara apuntàvem.

S’enfocaven les qüestions com si, en el passat recent, hi hagués hagut una mena d’edat d’or del periodisme en què la credibilitat era absoluta, els informadors eren tots herois, les empreses editores no tenien cap interès i els joves corrien quan arribaven a la primera adolescència al quiosc a comprar diaris o a telefonar a les redaccions per subscriure-s’hi.

És una mirada habitual aquesta, que es contraposa als temps actuals, on la credibilitat fa figa, les empreses d’informació sucumbeixen als seus interessos particulars i els ciutadans, joves o no tan joves, decideixen donar-los l’esquena i creure’s abans qualsevol cap de suro que posi en marxa el seu propi canal de YouTube.

És temptador fer aquest enfocament, particularment si un ja té una certa edat. Però tota aquesta arquitectura argumental fa figa per la base perquè és, senzillament, mentida. No hi ha hagut edat d’or del periodisme per molt que, amb periodicitat feixuga, ens toqui suportar els articles alliçonadors de professionals que durant els anys 80 i 90 van tocar el cel i que ara ens expliquen com de malament estan les coses comparant-les amb quan les feien ells que, és clar, les feien millor. És humà que ho expliquin així. Però insistim-hi: no hi ha un gram de veritat.

Han hagut de passar molts anys perquè es publiquin coses del rei emèrit que ja s’escoltaven per boca d’il·lustres periodistes fa anys i panys, però que mai van publicar-les. Van haver de passar també molts anys perquè els casos de corrupció –no cal anar gaire lluny ni sortir de Catalunya– que es comentaven entre la copa i el cafè dels dinars dels principals periodistes del país, arribessin a l’opinió publicada. Aquests dos exemples són suficients per fer caure el castell de cartes sobre el que s’articula el discurs d’aquesta enyorada, segons a quines columnes, edat d’or del periodisme.

I no, no es tracta de fer sang del passat, que coses digníssimes hi havia, com ara, però si de posar les coses a lloc i establir una frontera crítica amb segons quines lliçons es pretenen impartir. Aquesta edat d’or no va existir. De la mateixa manera que tampoc els joves corrien als quioscos als 20 anys, com tampoc ho fan ara, perquè l’edat per incorporar-se a la lectura crítica sempre ha estat minoritària i més tardana.

El periodisme té molts problemes, principalment el de poder desenvolupar-se en unes condicions salarials dignes que garanteixin la tranquil·litat material de qui ha de practicar-lo, en un moment en què les dinàmiques publicitàries són ben diferents –i aquí sí que té sentit mitificar el passat material, quan les empreses editores eren majoritàriament màquines de guanyar diners– i la principal obsessió de molts mitjans de comunicació és garantir la seva pervivència.

Però aquests problemes, reals, no tenen molt a veure amb una fictícia contraposició amb una època daurada que no va existir. Del periodisme del passat es poden salvar moltes coses, però santificar-lo per descomptat que no. I menys encara a costelles de demonitzar el del present.

És per això que, en els debats sobre periodisme, el primer que s’ha de fer-se és deixar de mentir sobre els temps pretèrits i negar-se a rebre segons quines lliçons de qui en el seu dia va desaprofitar l’oportunitat de fer les coses millor o, senzillament, va limitar-se al que s’acostuma a fer sempre en tots els oficis: el que es pot. La història del periodisme del present no la poden escriure les plomes cortesanes del passat. Això és fàcil d’entendre.

A ningú se li pot censurar que enyori la joventut. Sobretot si aquesta enyorança és íntima i personal. Però l’esperit alliçonador que sobrevola segons quines enyorances mereix ser combatut i qüestionat. Per dir-ho amb totes les lletres: entre el periodisme d’ara i el de fa un temps, en el suma i resta, hi surt guanyant el d’ara. Ep, sempre que es pensi que el periodisme és explicar coses que d’altres no volen que s’expliquin. Si parlem de bodes i comunions, llavors sí, el periodisme del passat no té rival possible.

Josep Martí Blanch, periodista.