L’obscenitat moral d’ara

Vivim temps de soroll, d’incerteses multiplicades, de sorpreses amargants i de pèrdua de les formes i dels equilibris que havíem identificat amb una manera civilitzada i enraonada de ser. La vulgaritat campa arreu amb l’arrogància que li és consubstancial, i va mes enllà: senyoreja en espais on pensàvem –de manera ben innocent– que mai no ho faria. No em puc treure del cap la trobada al més alt nivell entre Trump i Zelenski a la Casa Blanca, on el president dels Estats Units va humiliar –de bracet del seu vicepresident–l’home que dirigeix avui una nació atacada i envaïda per l’imperialisme rus. Aquesta reunió que esmento passarà a la història de les relacions internacionals justament perquè rebenta –davant les càmeres del món sencer– tots els codis de la diplomàcia i del sentit comú. En aquest cas, Trump va superar-se i va deixar enrere la vulgaritat i va aterrar en els pantans de l’obscenitat més descarnada.

El Diccionari de la llengua catalana ens diu que allò obscè “ofèn greument el pudor”. Més enllà de consideracions d’altres èpoques o de costums vinculats a un determinat grup, el pudor és –també segons el Diccionari– una “aversió de l’ànim envers allò que pot ofendre la decència”; entenguem aquí el mot decència en un sentit general i ètic, al marge de creences particulars. Per tant, l’obscenitat connecta directament amb la possibilitat de ser indecent. Em sembla que, a dia d’avui, ja podem afirmar que Trump encarna com ningú aquesta obscenitat moral que mostra –sense manies– la naturalesa indecent de la seva manera de pensar i d’actuar. Una obscenitat que es proclama constantment, per exemple en el lamentable vídeo sobre la reconstrucció de Gaza com a destinació turística, divulgat per la presidència nord-americana com si fos l’acudit d’un influencer.

Un dels grans avantatges del desaparegut Silvio Berlusconi és que era –segons un dels periodistes que va analitzar més bé la figura del líder de Forza Italia –un paio molt semblant a molts italians que s’identificaven amb la seva actitud davant del món, amb el seu llenguatge i amb la seva incorrecció militant (que comparada amb la barroeria descordada de Trump avui seria gairebé exquisida).

Molts dels nous populistes –sobretot els de la dreta– gasten aquesta ruptura que els fa propers a uns votants fatigats dels partits i dels dirigents polítics de sempre. Dit d’una altra manera: ser maleducat, barroer i, fins i tot, obscè, és aplaudit per una part de la societat, que relaciona les formes i la contenció amb la hipocresia i els enganys de la política tradicional. Atès que els polítics “del sistema” són gent que mantenen uns codis, l’absència salvatge d’aquesta codificació és llegida com una prova d’autenticitat i –sobretot– “de veritat”. Si fa com els brètols i com els pinxos deu ser bo, perquè no és com la resta, els que hi eren abans.

“Serem capaços, des del periodisme rigorós, de frenar l’allau d’obscenitat moral –de foscor, en definitiva– que està podrint la conversa pública en tantes democràcies?”

Trump és un paio “de veritat”, els seus votants n’estan plenament convençuts. Diu el que pensa i pensa el que diu, per bé que estem veient que pot canviar de criteri d’un dia per l’altre. En aquest sentit, el festival d’obscenitats encadenades que representa el personatge no fa altra cosa que reforçar el missatge que satisfà els seus partidaris, encara que el preu a pagar sigui –com ha quedat palès– convertir el Despatx Oval en una barreja de circ, plató de reality show i pati d’escola on es practica el bullying enmig de les riallades de la colla de l’abusador. Que aquesta obscenitat moral sigui corrosiva no importa gens l’emperador de Washington DC.

Davant d’aquest espectacle nou, què han de fer els mitjans de comunicació? No és una qüestió sobrera, perquè Trump és una criatura acostumada a la televisió i als trucs de l’entreteniment audiovisual, la pedrera on va construir la seva màscara grotesca mentre anava fent negocis. Deixant de banda els mitjans que han apostat per Trump obertament–cas de la cadena Fox–, la resta fa el que pot. El càrrec de president dels Estats Units és tan fort que no poden deixar de parlar de les ocurrències del nou president, fins i tot quan és evident que el personatge utilitza tramposament les càmeres i els focus que el segueixen cada dia. Aleshores, l’obscenitat moral de què parlem és difosa de manera inevitable pel periodisme que relata les coses que fa i diu Trump.

Tenen marge els directius dels mitjans per no informar (o fer-ho sense sentir-se còmplices) d’alguns dels esdeveniments protagonitzats per l’hereu de figures admirables com Lincoln, Wilson, Kennedy o Obama? Confesso que, si jo hagués de prendre aquestes decisions al capdavant d’un diari o d’una cadena de ràdio o televisió, no sabria com resoldre el dilema amb claredat. Fer-ho no és pas fàcil.

Se’m dirà que informar és –sobretot–donar context i explicar que moltes de les coses que diu Trump són falsedats de gran calibre. Certament. Hi ha diversos mitjans –penso ara en The New York Times– que es dediquen a documentar amb paciència totes i cadascuna de les mentides i mitges veritats que emet la presidència de la primera democràcia del planeta. Però m’ataca el dubte: en tindrem prou amb aquest imprescindible exercici professional? Serem capaços, des del periodisme rigorós, de frenar l’allau d’obscenitat moral –de foscor, en definitiva– que està podrint la conversa pública en tantes democràcies?