Com a editor rebo una mitjana de quatre o cinc currículums diaris, bàsicament de periodistes acabats de llicenciar. Els currículums m’arriben sense massa floritures i sovint sense cap carta de presentació, directes a l’historial acadèmic i poca cosa més, senyal que són enviats en cadena i de forma sistemàtica. Sovint, els currículums m’expliquen coses que un periodista no hauria d’explicar-nos: cal saber que han fet tres mesos de cambrers o rentaplats aquell estiu a Calella o que han treballat de reposadors?

Als currículums no hi ha faltes però tampoc massa nervi: són plans, freds i avorrits. Alguns calcats de models estereotipats, d’altres sense fotografia (i els que les porten, tots amb un somriure amable). En general detecto el que ja se sap, poc coneixement dels idiomes no peninsulars. Penso que un llicenciat periodista ho té doblement cru per poder emigrar i aspirar a fer la seva feina a Berlin o a Londres…

Guardo tots els currículums i procuro respondre amb la màxima amabilitat possible. Sóc conscient que és gent preparada a nivell formal i que si no els permetem exercir no podran mai aprendre un ofici tan particular com és el nostre. Quin és el límit de la tolerància al fracàs? El fracàs de no poder començar a fracassar? Malauradament, si aspiren a treballar en un mitjà de comunicació tampoc poden enviar centenars de currículums, perquè ja no deuen quedar centenars de mitjans. Sempre queden els gabinets de comunicació de les empreses o alguna institució (però això ho dic amb un to irònic). Així doncs, una vegada que s’ha fet la ronda i cobert tot el mapa comunicatiu amb el currículum, quin és el següent pas?

Rebo més currículums. Directes a l’arxivador. Es parla d’una generació perduda, d’una dècada perduda, d’una professió perduda. Els periodistes-professors acadèmics haurien de portar un rètol gran al pectoral (o a l’esquena) mentre fan les seves classes magistrals. Em reservo el que aquest rètol hauria de dir, però més o menys apuntaria a intentar dissuadir-los de tot l’esforç que hauran de fer per treure’s el títol. Pocs arriben a treballar i la majoria d’aquests en precari. Molts ja voldrien ser mileuristes.

Rumors que a les ràdios nacionals abunden el zeroeuristes, o sigui que treballen per amor a l’art, de franc. I ni tan sols aspiren a esperar la vacant d’una plaça lliure que saben que no es produirà: són feliços de poder estar en actiu i aprendre a treballar. Ja vindran millors temps. Aquests són els afortunats, i s’ho poden permetre. Tampoc és fàcil en determinats mitjans ser acceptat de zeroeurista, cal ser realment bo.

A les redaccions comencen a cohabitar les diferents tribus. L’ecosistema està farcit de gent descontenta a qui les retallades els han esquilat un 25% el sou. Aquests conviuen amb els becaris, una roda permanent de rostres amb il·lusió. I aquests amb els no-assalariats, que no només no rondinen sinó que estan encantats de tocar micro. I tots aquests coincideixen amb els que porten allà una eternitat i per les raons que sigui no han estat expulsats (encara) de l’olimp i guanyen el que avui és una petita fortuna i ahir era un bon sou. Totes les tribus es miren de reüll, dins la peixera, a l’espera del moviment de l’altre. L’espera es fa eterna per a qui està fora i mira però no toca. Jo, segueixo rebent currículums.

Si ser periodista ja és més vocacional potser ens podríem comparar amb els artistes de la faràndula. I si el nostre patró és Sant Francesc de Sales potser hauríem de fer nostre l’himne de la cançó dels 60 que la Concha Velasco va popularitzar fa dos-cents anys: Mamá quiero ser artista! Potser els Manel ens fan el favor d’actualitzar-la i portar-la a les facultats de Periodisme perquè soni per megafonia a l’hora del cafè.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.