Més modèstia per a la premsa, i corregir alguns passos

Un individu espanyol ha aconseguit ser elegit parlamentari europeu, pràcticament al marge de la cobertura dels mitjans tradicionals. Més enllà del significat polític que té, m’ha generat dubtes i preguntes sobre el relat hegemònic que venim fent des de temps llunyans sobre el periodisme i la seva contribució a les societats democràtiques, qualificada almenys com a imprescindible i consubstancial.

Potser hem de revisar aquest discurs, i potser serà bo per al periodisme i per a la pròpia premsa si s’alliberen d’una responsabilitat tan gran com la de l’exclusivitat de la intermediació entre actualitat, sistema polític i població. Baixar-los del pedestal pot facilitar que s’adaptin al rol que realment els pertoca quan ja portem més de 30 anys amb internet.

Tal i com s’ha desenvolupat fins avui, la premsa és un model d’organització mercantil del tractament de l’actualitat, un negoci que ha buscat satisfer una necessitat inalienable de tota societat: proporcionar/gestionar/seleccionar la informació d’interès públic. I això en les economies de mercat és legítim, i és legítim també que en la proposta editorial tinguin en compte els seus interessos i la selecció de contingut més atractiu.

El problema és que, després de dècades de conviure amb la ràdio i la televisió d’accés gratuït i amb una competència limitada i ben endreçada pel que fa als rols de cada mitjà, el mapa ha canviat. I les bases econòmiques que sustentaven el model, també: la publicitat ha trobat altres suports per portar els missatges a la gent –alguns molt/més eficients– i la gent es veu obligada a seleccionar on fa la seva despesa de comunicació enmig d’una opulència de propostes atractives. Abans no passava: la publicitat anava només a la premsa fins als anys 80 en molts països; la ràdio i la televisió públiques no en tenien, i no existien emissores i canals privats (Espanya era una de les poques excepcions).

Fruit de la competència amb l’audiovisual privat, als anys 90 els editors es van apressar a fer inversions per mantenir-se en un mercat més poblat, i on van poder van intentar controlar la ràdio i la televisió comercials. Però amb l’arribada d’internet a l’activitat mediàtica totes les línies de canvi es van accelerar. Les redaccions dels periòdics, minvades d’efectius, han perdut competitivitat per fer les seves funcions; la ràdio aguanta perquè encara pot competir, amb contenció de costos; i la televisió perd audiència a passos gegants, però partia d’uns volums tan elevats que encara es pot defensar i ser el gran mitjà d’informació.

“La informació d’interès públic arriba a la majoria només si és gratuïta. Amb l’excepció de les persones voraces d’informació i/o seduïdes pel relat sobre la importància de mantenir la pluralitat de mitjans”

El predomini de la televisió queda palès en la darrera edició del Digital News Report. L’informe proporciona moltes claus d’interpretació sobre què està passant amb el periodisme i els mitjans informatius, i em sembla oportú destacar-ne dues que tenen relació. La primera, l’acabo d’apuntar: la televisió (accés gratuït) és el servei periodístic més usat. La segona: poca gent paga per un servei periodístic (a Espanya el 12%), la xifra no millora i entre les persones que paguen una bona part ho fa amb ofertes de preu reduït. I més: la majoria dels que no paguen no estan disposats a fer-ho en un futur.

La connexió entre ambdues idees és clara: la informació d’interès públic arriba a la majoria només si és gratuïta. Amb l’excepció de les persones voraces d’informació i/o seduïdes pel relat sobre la importància de mantenir la pluralitat de mitjans (per a més matisos, vegeu l’estudi).

La gratuïtat explica l’èxit de les xarxes socials i buscadors com a circuits de distribució i accés a la informació d’actualitat, proporcionada per qui sigui, i així s’entén l’estratègia dels editors de premsa per guanyar volum d’usuaris, encara que siguin de franc (i també la ràdio i la televisió, per ser fàcilment allà on és una part important del públic).

Per això, cal demanar modèstia a la premsa. No és imprescindible per crear/influir en l’opinió pública, encara que en l’ecosistema informatiu hi hagi pseudomèdia, outsiders amb bona voluntat o malèfica, i tota mena d’agents socials. Per recuperar el protagonisme en aquest panorama cal proposar un servei amb molt valor. Disseminar notícies en tots els formats (vídeo inclòs) i per totes les xarxes permet arribar a molta gent, però és un servei molt diferent al que oferia en la seva edat d’or: cerca de notícies-selecció-jerarquització-edició en un format invariable que cada dia proposava un contingut diferent. No cal que sigui en paper, però la comprensió que facilita l’empaquetat endreçat de l’edició diària (o setmanal) de notícies és difícilment assolible al web, i impossible en els fils informatius a les xarxes socials.

Per això, em reca que els editors no promocionin l’edició del dia com a activitat principal i deixin les actualitzacions al web, aplicacions o xarxes com a declinacions secundàries. En aquests circuits tenen molta competència, en l’altre no és possible. Si convencen la població de les virtuts del servei, potser podran recuperar un lloc central en l’ecosistema, ara que alguns social media comencen a entrar en mode “fatiga dels usuaris”.