La moda prové dels Estats Units, prevalen els mitjans hiperlocals. I aquests mantenen allà un torcebraç amb la premsa local, que travessa moments molt durs i, en línies generals, és a cures intensives per rebre oxigen. Els mitjans petitons, amb una estructura més dèbil i encara més propera que la local, passa en canvi per un bon moment. A América, els hiperlocals tenen formes diferents, però el seu denominador comú és ser fonts de notícies digitals que cobreixen una zona geogràfica local específica als Estats Units. Pot ser un poble o un barri, però en molts més casos els llocs van ser dissenyats per cobrir tota una ciutat, i en aquest cas aquí, a Catalunya, els cataloguem com a “local” en comptes d’“hiperlocal”. Allà, a Amèrica, tot és gran: més del 40% dels hiperlocals tenen més de 20 persones a la redacció i cobreixen ciutats senceres. A casa nostra, quants periòdics setmanals –locals, de proximitat– tenen 20 redactors?
Ah! I com s’ho fan els mitjans hiperlocals nord-americans per sobreviure? Els anuncis publicitaris són els pilars bàsics dels seus ingressos, seguits de les subvencions. Aquí hi afegim les subscripcions. Les recents investigacions de la professora assistent de la Universitat Estatal d’Arizona, Monica Chadha, fetes públiques per l’American Press Institute, ens mostren com difereix el contingut hiperlocal d’altres fonts de mitjans de comunicació a l’ecosistema de notícies, i aquestes diferències contribueixen a l’èxit hiperlocal. Conclouen, primer, que mitjançant la comparació d’hiperlocals amb altres continguts multimèdia en una àmplia gamma de comunitats, es pot entendre millor si els hiperlocals compleixen necessitats comunitàries diferents dels locals o regionals. L’adhesió a l’èxit d’aquests mitjans a través de l’observació dels seus ingressos i del trànsit pot ajudar a aquestes fonts de notícies a desenvolupar models de negoci.
Segona conclusió: com perceben les audiències les notícies hiperlocals en relació amb altres fonts disponibles? Comprendre com el públic pensa en diverses fonts de notícies dona una visió valuosa de les hiperlocals que intenten atraure comunitats als seus portals. Des d’una perspectiva acadèmica, es dedueix que és possible que la confiança hiperlocal es basi en criteris més interpersonals que confiar en altres fonts de mitjans. Parlen, doncs, de confiança, com aquí. L’AMIC identifica les seves publicacions amb el lema “premsa de confiança”. L’ACPC, per altra banda, parla dels mitjans locals i hiperlocals com “la premsa de casa”.
Com bé diuen els americans, una crisi a la premsa local tradicional deixaria espais geogràfics i temàtics sense la cobertura suficient per satisfer una demanda creixent per part dels ciutadans d’informació sobre el que passa diàriament en el seu entorn més proper. La necessitat d’ocupar aquests buits i prestar un servei a la comunitat està darrere de la creació de molts mitjans hiperlocals, més senzills de crear i funcionar, fonamentalment mitjançant internet. Com aquí, bona part dels promotors d’hiperlocals nord-americans no persegueix objectius empresarials, sinó que sovint busquen tenir un paper més actiu en la seva comunitat o oferir una visió alternativa a la dels mitjans tradicionals, perseguint fins més cívics que financers; és a dir, aquests mitjans més petitons que han anat florint als barris de les grans ciutats i als petits pobles, contribueixen al desenvolupament de l’àrea en la qual operen, anant més enllà de l’activitat informativa per tenir un impacte social que afecta positivament a les comunitats locals, perquè també tenen una funció emocional, ajudant a les persones a arrelar-se en la comunitat i reflectir un sentit de lloc, bàsic per a una bona convivència ciutadana.
Els americans ens diuen que l’objectiu de servir a la comunitat afavoreix que, entre les iniciatives hiperlocals i els mitjans regionals o locals més tradicionals, es pugui establir una relació de col·laboració. Mentre que el poder polític sol veure els hiperlocals com a mitjans d’informació poc fiables, crítics i negatius per a la comunitat, a les capçaleres més tradicionals els faciliten la tasca de seguiment de l’actualitat en aquests llocs. D’aquesta manera, els dos tipus de mitjans poden unir esforços per a la producció i difusió informativa, com ja fa la BBC, que actualment implementa un pla de col·laboració amb una xarxa de periodistes locals i hiperlocals de tot el Regne Unit, segons un estudi de la mateixa BBC de l’any passat.
A l’espai ibèric, el paper dels mitjans locals i hiperlocals és molt rellevant en el panorama mediàtic. I escric ibèric perquè aquest és l’abast del treball del grup d’investigació Novos Medios de la Universitat de Santiago de Compostela, titulat Els cibermitjans locals i hiperlocals a Espanya i Portugal. La fase de recerca de models. Els seus autors, els professors María-Cruz Negreira-Rey, Xosé López García i Ana-Isabel Rodríguez-Vázquez, ens expliquen que, en exploracions anteriors, es localitzen més de dos mil mitjans de proximitat a Espanya i més de dos-cents a Portugal; la majoria dels promotors dels quals afirmant que busquen “oferir una informació més profunda de tot el que passa a la seva comunitat, cobrint espais oblidats per altres mitjans amb una proposta independent i que aporti una visió alternativa a les fonts oficials”.
Entre els promotors dels mitjans hiperlocals es troben periodistes formats i experimentats, activistes de la comunitat i ciutadans compromesos, que no necessàriament descriuen el seu treball com a periodistes ni segueixen un estàndard periodístic en els seus continguts. De fet, al Regne Unit –segons l’informe de la BBC que esmentava abans– més del 50% dels productors d’informació hiperlocal no té cap mena d’experiència o formació periodística.
La investigació de Novos Medios revela que els temes més recurrents són aquells d’interès per al dia a dia dels veïns de la comunitat (activitats locals i culturals, política, esport, successos, assumptes socials, etc.). Reconeixent que un dels objectius bàsics d’aquests mitjans sol ser donar veu als membres de la localitat en la qual operen, es detecten mancances importants pel que fa al nombre i varietat de fonts informatives.
El contingut publicat pels cibermitjans hiperlocals catalans –pràcticament tots associats a l’AMIC– segueix la tendència general observada en els mitjans d’altres indrets. Els temes més recurrents són l’estil de vida i les activitats d’oci, la cultura, l’esport, l’economia, els successos, els assumptes socials o la política. En aquests mitjans també es detecta una baixa presència i varietat de fonts informatives, gairebé lògica, d’altra banda.
Certament, el mitjà digital sol ser l’escollit per la majoria dels mitjans locals i hiperlocals, a causa del baix cost de les eines per a la producció i difusió informativa, així com perles potencialitats del web 2.0 i les xarxes socials per a la creació d’una comunitat participativa d’usuaris al voltant del mitjà. És per això que l’estudi americà considera definir aquests petits mitjans com nadius digitals, encara que per a mi aquesta definició deixa fora altres iniciatives que opten per combinar el web o les aplicacions per a dispositius mòbils amb els suports tradicionals del paper, la ràdio o la televisió, implícits tots ells en el panorama periodístic català.
A manera de conclusió, el treball de l’American Press Institute ens diu que “la comunicació en els àmbits de proximitat ha patit una profunda transformació en els darrers anys amb l’auge dels cibermitjans locals i hiperlocals. Aquest fenomen, experimentat en l’àmbit internacional, porta amb si noves formes organitzatives, productives i de gestió, que renoven els models tradicionals per oferir als ciutadans informació útil sobre i des de la seva comunitat”.
I continua: “La revisió de les investigacions realitzades fins al moment sobre aquesta realitat ens deixa clares algunes tendències comunes en aquest tipus de mitjans: una vocació de servei a la comunitat que pretén construir una alternativa a la informació local de les capçaleres tradicionals; la participació activa dels ciutadans com a col·laboradors productors de continguts o fins i tot promotors del mitjà; la recurrència temàtica sobre les activitats quotidianes de la comunitat; la no necessària experiència o formació periodística de l’equip; les dificultats per assolir la sostenibilitat econòmica i l’ànim no lucratiu de moltes iniciatives; així com la diversitat pel que fa a suports, plataformes, propietat o models de negoci dels hiperlocals”.
Aquí, la comparació amb els mitjans ibèrics reflectits en l’estudi de Novos Medios és tan semblant que poden conviure plegats. Les exploracions realitzades sobre la realitat espanyola i portuguesa evidencien la proliferació d’aquest tipus de cibermitjans en els últims anys i ens permeten localitzar iniciatives que, a més de sostenibles, exemplifiquen bona part de les tendències identificades en altres països. Aquesta primera aproximació als cibermitjans locals i hiperlocals d’Espanya i Portugal revela la fase actual de cerca de nous models mediàtics i periodístics des de la proximitat.
Res més cert, doncs. A l’empara de la xarxa sorgeixen iniciatives impulsades per periodistes i ciutadans que, bé de forma independent, integrades en un grup editorial –petit o mitjà– o associades amb altres mitjans per esdevenir multiplataforma, ofereixen una informació alternativa als membres de petites àrees geogràfiques catalanes, contribuint a la creació i enfortiment de les comunitats de pobles i viles, o de barris en el cas de ciutats més grans. Fer d’aquests cibermitjans iniciatives rendibles, viables i sostenibles sembla un dels reptes prioritaris d’un nou ecosistema mediàtic que és cada vegada més local, afortunadament.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
