Ens hem acostumat a la reiteració d’idees, solucions i exigències al voltant dels mitjans periodístics, com si es busqués amb això l’acompliment de les profecies i desitjos sobre el seu futur. I les receptes que es proposen no tenen fronteres, ja que arreu dels països dits occidentals (fins i tot als Estats Units) es formulen igual: la informació s’ha de pagar, el futur és de les subscripcions, Google i Facebook han d’adjudicar subsidis a la premsa (amb un ventall molt limitat d’arguments, tots discutibles), els mitjans informatius han de tenir un IVA del 0% o mínim pel seu servei imprescindible a la societat.

Ara, arran de la crisi sanitària de la Covid-19, que ha agreujat els problemes de viabilitat de la premsa i tots els mitjans periodístics, se n’ha reforçat una altra: els governs i les administracions públiques han d’augmentar la seva despesa en publicitat institucional per compensar la reducció de la despesa publicitària de les empreses. Tal i com es planteja i s’executa, sembla talment una subvenció econòmica amb una contrapartida de presència dels anuncis als mitjans. I fins i tot els 15 mitjans espanyols (Ara inclòs) que proposen una nova llei que reguli la publicitat institucional acaben caient en el parany.

Des de la perspectiva de les empreses periodístiques, és perfectament comprensible que busquin sota les pedres qualsevol engruna monetària, que acompanyi els ERTO i ERO, i la reducció escandalosa de continguts informatius (de qualitat i en total) per quadrar uns números que no surten ni poden sortir per a la majoria d’editors i mitjans. Però si el que necessiten són diners per sobreviure, cal forçar polítiques de subvencions directes, indirectes i avantatges fiscals que siguin pertinents, i quan ho siguin.

Inundar d’anuncis pàgines i pàgines de diaris, minuts de ràdio i de televisió té sentit quan hi ha missatges a transmetre, i s’ha de fer amb els criteris de planificació adequats (públics als quals es vol arribar, amb quina insistència, duplicitats, etc.). Quan es fa amb criteris de subvenció encoberta (o sigui, com passa massa vegades, per molt que s’intenti camuflar amb l’interès general del missatge) es fa un mal ús dels diners públics. Per això encara em sembla més greu i més preocupant que, de forma gairebé universal, arreu del món empreses periodístiques i gremis de periodistes reclamin amb tota la naturalitat que els estats augmentin la despesa en publicitat institucional per mitigar la crisi dels mitjans. I després el periodisme denuncia la “captura mediàtica” per part dels governs i dels grans anunciants!

Perquè una altra de les mesures que s’ha proposat en diversos països són els incentius fiscals a les empreses que s’anunciïn a la premsa i/o altres mitjans. És a dir, gratificar-los fiscalment per la seva obsequiositat amb el periodisme. Volen donar a entendre que si no s’incentiven les empreses no posarien anuncis als mitjans tradicionals? Si hem arribat a aquest punt, el panorama de les empreses periodístiques és terrible.

Insisteixo: entenc que els mitjans com a empreses han de buscar vies de salvació, però hem de demanar coherència i racionalitat en aquest ecosistema comunicatiu. I les polítiques públiques han de complir sempre uns requisits, entre els quals almenys els de ser eficients, eficaços, coherents i proporcionats als objectius. De la mateixa manera que comencen a sorgir autors que posen en dubte que el subsidi obligatori de Google i Facebook als mitjans sigui eficaç i eficient, ja que no salvarà les empreses dels veritables i profunds problemes del model d’explotació de la premsa, totes les altres mesures que es proposen han de passar aquest examen de valor públic.

Però les polítiques públiques també han de complir el principi d’oportunitat: a més d’eficients i proporcionades, les mesures que es plantegen per tot arreu són oportunes per salvar el sector de la informació? Es parla sovint de l’aportació de la comunicació/cultura al PIB, però de ben segur que hi ha altres sectors i branques industrials en què la xifra és igual o més elevada. Per això, el suport específic al periodisme i a les empreses periodístiques ha d’afegir altres arguments cabdals, sobretot la importància de garantir el pluralisme informatiu com a peça clau del que poden anomenar “benestar comunicatiu” de la societat.

Arribats a aquest punt, cal plantejar si les retallades de recursos humans i econòmics en els mitjans, l’ús i abús de continguts “pescaclics”, l’ús i abús dels continguts patrocinats i branded content o la insuficient verificació de les peces informatives –amb excepcions notòries– contribueixen al benestar comunicatiu de la població basat en el pluralisme, o si sobretot estan destinades a un darrer intent de supervivència d’un mapa de mitjans que està abocat forçosament a canviar en poc temps.

És en aquest context concret que cal discutir les polítiques de comunicació. Dins la necessitat de pluralisme, ens hem fixat quasi sempre en el component de la pluralitat de títols i empreses (desitjable, en tot cas) i el grau de concentració del mercat, però molt menys en l’altre component, la diversitat dels continguts, orientacions, fonts, temes, etc. I la diversitat és tan o més important que la pluralitat.

En l’ecosistema de la comunicació d’avui, els mitjans (les empreses periodístiques) tradicionals han perdut el monopoli de la intermediació entre els fets de l’actualitat i la ciutadania amb l’auge dels motors de recerca, agregadors i xarxes socials, però la reducció de la seva capacitat de producció de contingut original els porta camí de perdre també l’hegemonia en la funció periodística. En conseqüència, és previsible que només sobrevisquin els mitjans que puguin mantenir una posició rellevant en la creació de valor per al públic (capacitat de prescripció). La resta, aporten alguna cosa més que pluralitat de capçaleres?

Evidentment, perdre mitjans és molt lamentable, però mantenir-los artificialment també. D’aquí que cal plantejar si no resultaran més eficients, adequades i oportunes les polítiques de subvencions i fiscals que s’orientin decididament a enfortir la producció de continguts i augmentar-ne la diversitat que no les orientades merament a la subsistència de l’enorme paisatge de periòdics en paper i digitals, emissores i cadenes de televisió que s’han prodigat els darrers anys. Això passa també per fomentar la creació d’estructures periodístiques diferents als mitjans, que per una banda puguin servir-los continguts que molts ja no tenen capacitat de generar i, per l’altra, puguin servir a la ciutadania allò que els mitjans no vulguin publicar, i així enriquir el paisatge periodístic. I al món ja n’hi ha, d’exemples d’aquestes estructures.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual.