Com ja estem malauradament acostumats, les cròniques sobre la Diada per part dels mitjans de comunicació espanyols ens han “obsequiat” amb moments televisius que haurien de formar part dels manuals d’allò que és antitètic de la professió periodística, que s’haurien d’estudiar a les facultats de comunicació audiovisual. Que n’estiguem acostumats no hauria de ser sinònim, en cap cas, de resignats i menys de conformes.

El cas recent més flagrant i conegut –gràcies a una videodenúncia que ha circulat a les xarxes– ha estat la fake-notícia perpetrada per un equip de Telecinco, que mostra amb tota claredat la greu i deliberada falsedat del que narrava per antena: un estúpid i aïllat acte vandàlic que era presentat com la mostra fefaent d’una suposada batalla campal pels carrers de la capital del país. La “periodista” –per dir alguna cosa– ha estat molt criticada, sí, però ella i el càmera amb qui feia equip no deixaven de ser els intèrprets –voluntaris, això sí– d’una partitura sobre la situació política a Catalunya que fa anys que executen, de forma coral, la major part dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid. I que ho faci el canal televisiu més vist a l’Estat espanyol, i per tant subjecte a una llicència dels poders públics, li afegeix una especial gravetat a l’hora d’analitzar la qualitat i la cultura democràtica de l’ecosistema mediàtic espanyol.

Moltes crítiques s’han quedat només en la primera responsabilitat d’aquest engany televisiu –el de la redactora i el càmera– quan la responsabilitat màxima es troba en la direcció d’informatius i, per extensió més que evident, de la mateixa direcció de Mediaset España. No debades, el titular destacat del vespre de la Diada a Telecinco era “Los CDR vuelven a incendiar Barcelona”. Barcelona “torna” a cremar… no pas Gaza o Cisjordània, no, Barcelona!

No m’imagino una televisió britànica que s’atrevís a mentir deliberadament sobre la situació política a Escòcia sense l’actuació de l’Ofcom. Ni una estratègia sostinguda de criminalització mediàtica dels gillets jaunes sense l’obertura d’un expedient per part del CSA. Aquí, millor dit, allà, l’autoritat audiovisual estatal, la CNMC, ni s’ho mirarà; i no cal ser cap endeví per afirmar-ho i encertar-ho al 100%. El que pogués fer el CAC –i estaria bé que hi fes quelcom– no tindria, però, cap efecte pràctic, encara que sí moral. El mateix dic dels òrgans col·legials de la professió periodística.

Una intencionalitat que va molt més enllà de l’animadversió

Diversos analistes i sociòlegs han destacat com, durant la tardor del 2017, una part significativa de la ciutadania no-sobiranista o directament unionista no estava situada en el terreny de la indiferència o desinterès sobre el procés polític català, o fins i tot en l’estadi de la legítima disparitat democràtica, sinó que havia transitat al terreny del rebuig fontal o directament en el de l’hostilitat manifesta.

Alguns d’ells han apuntat a errors propis del moviment sobiranista per no haver sabut connectar o interpel·lar adequadament aquests conciutadans. Però més enllà de les mancances reals del procés independentista per adreçar-se encertadament a tota la complexa pluralitat que integra el país, no s’hauria de negligir el paper clau de molts mitjans de comunicació de cobertura estatal a l’hora de construir un relat tòxic i altament negatiu envers ell. El problema no és tant que aquest relat es consumeixi massivament a Valladolid o Palència. El problema gros és que aquests mitjans són la principal i a vegades única finestra del que passa al món i al costat de casa per a moltes, moltes persones que viuen a Catalunya. La nostra gent.

A còpia de magnificar i tergiversar les polèmiques al Parlament, de donar tot el protagonisme a la brega gratuïta en lloc d’informar del que s’estava debatent de veritat,s’ha creat un relat de bons (els que protesten) i de dolents (la majoria parlamentària). Un relat que ben amanit amb fake-notícies com la que iniciava aquest article ha acabat generant animadversió a tot allò que provingui dels sectors sobiranistes. Han aconseguit generar una imatge mental d’antipatia i por.

Un referent històric de la manipulació va deixar per escrit “onze principis de la propaganda”. Unes regles simples i eficaces que va posar exitosament en pràctica, convencent una ciutadania majoritàriament contrària a entrar en guerra a beneir finalment la invasió de Polònia. Un canvi que, en bona part, va ser possible gràcies al discurs únic que escoltaven des de les seves volksempfänger domèstiques quan sintonitzaven qualsevol de les emissores de la Companyia Nacional de Radiodifusió. Els invents de les agressions a alemanys va servir per generar el convenciment de la “criminalitat” polonesa en milions d’alemanys, a la qual calia respondre-hi amb les armes per defensar els pretesament oprimits. La resta de la història ja la coneixem, però no tinc clar que haguem après prou bé els seus prolegòmens. La mateixa “crònica” de Telecinco abans citada aplicava dos dels onze principis de la manipulació propagandística: el de l’exageració i el de l’orquestració. I segur que em deixo uns quants més.

Fer simples paral·lelismes entre una situació i l’altra seria un greu error, a més d’endinsar-nos en el terreny de la demagògia que precisament denuncio. Però també seria un error i molt greu resignar-se a la manipulació i l’engany mediàtic perpetrat per uns mitjans que haurien de respondre a uns mínims valors de veracitat i respecte a la realitat plurinacional i les seves opcions polítiques, encara que no agradin gens als seus propietaris i directius; ni a l’statu quo dels poders fàctics de l’Estat espanyol amb qui comparteixen més d’un sopar. Això és el que diu més o menys la legislació vigent que, en aquest cas, serveix de poc més que per empaperar-nos la paret, però.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.