He xalat com una criatura visionant la compareixença dels quatre genets de l’apocalipsi tecnològic davant la Cambra de Representants dels Estats Units per donar explicacions als congressistes de la subcomissió que estudia si Google, Apple, Facebook i Amazon tenen una posició de domini en el mercat que fa necessària una legislació específica que impedeixi la consolidació dels seus monopolis.
Els CEO dels quatre gegants –Sundar Pichai (Google), Tim Cook (Apple), Marc Zuckergerg (Facebook) i Jeff Bezos (Amazon)– van deixar les camisetes i les sabatilles a l’armari i van posar-se americana i corbata per a la compareixença telemàtica davant dels congressistes. Van fer una mica com els parlamentaris catalans, que són capaços d’anar amb samarreta curta al Parlament de Catalunya però que es posen de vint-i-un botons quan visiten el Congrés dels Diputats. El vestir és un senyal de la seriositat amb què un es pren les coses. Així que podem concloure que els quatre CEO que aspiren a governar del tot la nostra vida sabien que no anaven només a passar un tràmit, i que de les decisions que pugui prendre el Congrés dels Estats Units en depèn el seu futur i el de les seves companyies.
El congressista demòcrata David Cicilline, que és qui presideix el subcomitè antimonopoli de la Cambra de Representants, va donar-los la benvinguda recordant-los la jerarquia del poder amb una frase teatral però eficaç: “Els nostres fundadors no van inclinar-se davant d’un rei. Tampoc nosaltres hem d’inclinar-nos davant els emperadors de l’economia digital”. A partir d’aquí, preguntes dels quinze membres del subcomitè i respostes dels quatre CEO per intentar treure l’aigua clara sobre si aquestes companyies tenen o no un caràcter monopolístic que ha alterat les regles de joc a través de múltiples fórmules que convergeixen en un únic objectiu: eliminar qualsevol possibilitat de competència efectiva en cadascun dels mercats en què operen. Hi va haver lloc també per a la Xina, per a l’ús abusiu de dades, la influència en les eleccions, però el moll de l’os fou el de la competència.
Naturalment els quatre van defensar el somni americà, el gen emprenedor nascut en un garatge, la lliure competència de la qual se’n beneficia finalment el ciutadà, i tots els tòpics que vulguem enumerar per considerar els seus projectes empresarials com un model d’èxit que només és possible en un entorn de llibertat econòmica de la qual ells en serien els primers exponents, valedors i defensors. L’argument vindria a ser que ni són ni aspiren a ser monopolis, perquè si ho fossin ni podrien continuar sent el què són ni haurien arribat a ser-ho. La defensa va ser, per dir-ho en altres paraules, una exposició en la qual Google, Apple, Facebook i Amazon es convertien en l’encarnació dels valors americans, entre ells el de la lliure competència. Nosaltres som Amèrica i no tenim cap voluntat de canviar els seus valors! Com podríem llavors aspirar a ser un monopoli?
La lluita entre les grans empreses de l’economia digital i els governs i parlaments tot just comença. El poder polític suporta malament l’aparició de competidors que amenacin la seva supremacia. Però de moment tot està encara a les primeries i és difícil preveure com evolucionarà. Les empreses de l’economia digital tenen suport popular, malgrat els escàndols que periòdicament les afecten, però no hi ha una pressió ciutadana que converteixi una acció política contra elles en una gran prioritat. Un exemple? Qualsevol empresa d’un sector tradicional tindria una gran exposició de risc reputacional si la seva política corporativa respecte als impostos fos la que Apple té a Europa. Doncs bé, finalment la multa milionària que la Comissió Europea els havia imposat pel seu entramat d’enginyeria financera que utilitza Irlanda com a pont per evitar-se impostos ha quedat en no-res. Ningú, més enllà dels especialistes, s’ha indignat amb aquest assumpte. Com tampoc ningú s’indigna –o no fins al punt de convertir-se en un problema que arrossegui prou ciutadans a l’exigència de decisions polítiques– amb els escàndols de dades de Facebook, el bloqueig de Google a fer visible tot allò que no li reporta beneficis, o com Apple fa i desfà en el món de les aplicacions fent passar pel tub a tots els desenvolupadors sense que ningú gosi aixecar la veu per por a ser esclafat com un mosquit.
La compareixença davant del Congrés ha estat una mostra més del que poc a poc va passant a tot el món. La presa de consciència que la desregulació que ha acompanyat el naixement de totes aquestes companyies –amb uns poders públics que sempre han anat inevitablement per darrere– s’ha acabat convertint en un problema és un fet, i per tant aquestes companyies comencen a veure algun que altre núvol quan aixequen el cap per mirar un cel que fins ara era sempre blau immaculat.
Però si prenem la compareixença a la Cambra de Representants com a dada fiable per valorar les possibilitats que acabi descarregant una tempesta real sobre aquestes companyies, val a dir que de moment no cal que ningú agafi el paraigües. Almenys no encara. És aviat per esperar que els congressistes i els poders públics americans vagin més enllà de refermar-se en una actitud cada cop més vigilant que es concreti, de quan en quan, en algun cop de bastó vistós però del que difícilment se’n puguin derivar amenaces serioses i estructurals per als gegants de l’economia digital.
Però almenys, tornant al principi, vam poder observar que la corbata torna a estar de moda i que els CEO se’ns han fet grans i ja es vesteixen com els senyors de sempre. Les seves companyies també són com les de sempre i per això, al final, acabaran regulades de la mateixa manera. Però pel que vam veure a la subcomissió del Congrés, per a tot això encara falta. Arribarà, com tot el que depèn de la política, més tard del que convindria.
Josep Martí Blanch, periodista.
