No. No n’aprenen. Molts periodistes –i mitjans– han caigut de quatre grapes davant la nova operació d’intoxicació. De res serveix mirar amb una mica, una mica, d’exigència professional per veure que les detencions d’aquest dilluns haurien d’haver fet sospitar que algú, novament, tornava a voler utilitzar els mitjans com a instrument de propaganda del relat de la pretesa violència del procés sobiranista català, i amb ell de la “necessitat” d’aplicar el codi penal –el codi penal de l’enemic– a tothom que calgui. I un nou 155 “de propina”. Des de la desmesura del desplegament policial fins a la més que estranya redacció de la nota oficial farcida d’adjectivacions altisonants per dissimular que les frases importants, les que parlaven dels suposats fets delictius, tenien tots els verbs en condicional… i no es va saber detectar la flaire de tot plegat?

De res, de res serveix que tinguem precedents com el de la Tamara Carrasco, també detinguda davant de tot una munió de càmeres de televisió i envoltada d’armes de tota mena de la Guàrdia Civil. Des res.

No hi ha manera. I llavors, poses en dubte què s’ensenya a les facultats de Periodisme i Ciències de la Informació. Et preguntes com és possible que no salti –com una molla– l’ombra de sospita que ens tornem a trobar amb un nova operació de propaganda negra. No es qüestiona ni es pregunta res: tothom a córrer! Es fa un resum de la nota, tot reproduint acríticament el discurs d’incriminació política que hi desborda per tot arreu; i s’acaba perpetrant un titular que fa saltar pels aires un dels principis bàsics de la informació en una societat –pretesament– democràtica: la presumpció d’innocència. Bravo!

I no hi ha manera: anem passant i passant per les televisions i mitjans digitals un vídeo on un Guàrdia Civil armat fins a les dents remena una olla que –deien– formaria part d’un pretès laboratori casolà d’explosius. La remena com si estigués fent una escudella! Però… qui amb una mica d’enteniment –i se suposa que un policia n’hauria de tenir– remena un recipient que pugui contenir components perillosos? Ni Torrente s’hi hagués atrevit! I ningú es posa les mans al cap i diu: “Nois i noies, ens estan aixecant la camisa?” Doncs alguns sí, però massa pocs.

I no n’aprenen. Res. Menys Joc de trons i més història de veritat. O cal tornar a recordar com va anar la preparació de l’opinió pública per beneir la invasió de Polònia? De com les notes redactades des dels despatxos del ministeri de Goebbels, aquelles que explicaven com les persones d’origen alemany eren perseguides, i fins i tot assassinades pels polonesos i el seu govern, eren publicades en portada als diaris alemanys i emeses a tots els butlletins de les ràdios? Doncs això que ha passat aquesta setmana… doncs…

I darrere les detencions venen les declaracions polítiques per rematar la jugada mediàtica. Dels que coneixen bé el que es cou –i no parlo de cap escudella–. Des d’un ministre que es felicita que les detencions han pogut evitar un atemptat (quin?) fins a una exdiputada al Congrés que explicava que tot plegat es tractava d’unes detencions “preventives”! No sé si ni tan sols un portaveu del govern turc s’hagués atrevit a dir quelcom de similar.

I aquests són els polítics professionals, els que saben què és tenir a les mans la maquinària d’un estat. I després van els altres, que es passen de frenada, i que enduts per l’entusiasme porten fins a l’esperpent aquest nou capítol del relat. Aquests dies hem viscut uns quants casos de hooliganisme polític: des del diputat al Parlament que havia d’esborrar cuita corrents un tuit on havia afirmat que els detinguts “tenen bombes”, fins a una altra que advertia de no sé quin detonador… La mateixa que aquest dijous ensenyava una foto de l’atemptat de Vic per intentar relacionar ETA amb el moviment independentista… (Aquí he d’introduir una consideració personal: com a assistent al funeral col·lectiu celebrat a la catedral de Vic, la utilització feta d’aquell horrorós crim em produeix un fàstic infinit).

Mentre, l’acusació de tinença d’explosius ja ha desaparegut per art de màgia. Però el mal ja està fet i, insisteixo, els professionals de la matèria ja saben que no cal estirar més braç que la màniga. Ja tindran una propera ocasió per fer caure de quatre grapes els qui haurien de ser garants de la veracitat i no de la propaganda. I menys de la propaganda negra.

Recomano, pel que té de rigorós i també pel que té de malauradament profètic l’informe CDR, un relat de terrorisme de Daniel Camon, publicat fa un any i mig al portal Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.