Només ho sap el vent

Com cantava Bob Dylan als anys 60 i 70 del segle passat, hi ha dubtes existencials les respostes dels quals només les sap el vent. Entossudits a trobar-les, els que es van deixar entabanar per les balades i l’harmònica del recentment guardonat amb el Nobel de Literatura arriben ara a la plenitud vital tocats per la tramuntanada idealista en què han viscut des d’aleshores. Arrauxats, perquè encara els bull la sang. Aparentment desorientats, perquè els han canviat el nord amb traïdoria. Van ser referents en èpoques de lluita i conquestes, i ara que tocava combat els han dit que no calia. Que és l’hora dels pragmàtics. Que cal saber renunciar. És inevitable preguntar “què s’ha fet d’aquelles flors”, oi? I què s’ha fet de l’esclat de mitjans que van donar cobertura a tant atreviment per recuperar el sentit de la democràcia i les llibertats?

Convençuts que l’alfabetització de la societat amb el compromís cívic es va fer amb uns mitjans de comunicació militants de la llibertat d’expressió, la situació actual de casori indissimulat dels mitjans amb el poder, i els que l’anhelen, els ha fet recordar la dita popular “els diaris diuen mentides”, quan el Movimiento controlava els mitjans de l’època franquista. Incansables, s’han apuntat al reciclatge d’hàbits per entrar en l’univers digital que els ha mantingut actius en la participació, fins que han tastat la manipulació, la falsedat, que malmet imparable la credibilitat de les xarxes. La resposta a com evitar-ho també els agradaria trobar-la dins el vent. Però…

La seva és una trajectòria decebedora quant a resultats aconseguits, perquè d’aquells somnis de joventut rebel (democràcia, justícia, igualtat i fraternitat, un món més just, un planeta en equilibri amb la natura, i un llarg etcètera del tu ja m’entens), n’ha quedat el que està a la vista i constaten diàriament: la Transició, la democràcia amb separació de poders, és una enganyifa; la corrupció és endèmica i admirada en comunitats on es valida electoralment cada quatre anys amb la complicitat dels mitjans sodomitzats; la bretxa de les desigualtats és cada dia més profunda; en lloc de concòrdia i fraternitat, s’ha sembrat crispació social perquè doni fruits electorals arreu on els interessa, i el patiment ara no és per quin planeta rebran les generacions futures, sinó amb qui comptarà el món per sobreviure.

En algun moment potser s’haurien emocionat amb la possibilitat que moltes respostes les trobarien en els mitjans de comunicació, però a hores d’ara la temptació és pensar que les paraules, les veritats, se les ha endut el vent

En el llarg etcètera, hi hauríem d’encabir la pèrdua de valors que es consideraven essencials. O la inhibició flagrant d’amplis sectors socials a assumir responsabilitats, perquè és més fàcil exigir-les a altri. Viure al dia és el que importa, i els mitjans de comunicació hi col·laboren dedicant espai i atenció als problemes logístics del Primavera Sound, la manca d’ampolles d’aigua al circuit de Montmeló, o l’apostoflant èxit d’Eufòria i els concerts al Sant Jordi, un any abans que el Boss torni a cridar “Buona nit, Barselona!!!” davant una multitud enfervorida (ves que no li passi com al Serrat a Múrcia, que el van renyar des del públic per cantar en català…). Això de la llengua i la immersió lingüística també ha tocat el moll de l’os en aquells que van creure en la validesa pedagògica d’un sistema educatiu que ha ajudat a créixer i progressar generacions senceres, i els seus fills i els seus nets. Els treu de polleguera que ara els criminalitzin i hi hagi qui hi suqui pa justificant sentències judicials esbiaixades. Com tampoc accepten que els mateixos pocavergonyes tirin pilotes fora amb el robatori de les inversions que s’havien de fer a Catalunya i se les han gastades a Madrid. Com si deixar morir Rodalies, la xarxa viària i el sistema sanitari no afectés tots, tots els catalans per igual, ideologies o pocapenes a banda.

En fi, la generació que corejava els somnis de Dylan s’esgarrifa ara veient joves que no tenen gaires oportunitats per tirar endavant, que s’apunten a rebre subsidis però no lluiten prou per substituir-los. O es fa creus que les universitats estiguin saturades, la formació professional sigui una opció devaluada, el sector de la restauració estigui al punt del col·lapse perquè no hi ha cambrers, les empreses d’instal·lacions fotovoltaiques no donin l’abast per falta de personal i la immigració continuï sent mà d’obra barata cobejada en un país amb gairebé tres milions de persones aturades cobrant la prestació. No cal allargar-se gaire més, perquè el balanç només és positiu en desorientació i rampells de mala hòstia en els pacífics dylanaires, i tampoc és qüestió de forçar la caròtida, enfeinats com estan a controlar no perdre el cap ni la memòria.

Que lluny i meridianament clar els queda allò que cantaven:

“(…) Quants anys podrà una muntanya existir
abans que l’ensorri la mar.
Quant temps la gent haurà de seguir
per guanyar-se la llibertat.
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n’hem adonat.
Això, amic meu, només ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.”

En algun moment potser s’haurien emocionat amb la possibilitat que moltes respostes les trobarien en els mitjans de comunicació, però a hores d’ara la temptació és pensar que les paraules, les veritats, se les ha endut el vent. L’experiència acumulada els legitima el pensament.