Un dia d’aquests faré 57 anys, i ja amb 18 vaig quedar tocat pel periodisme. La ràdio em va enamorar als 14 anys, i amb 16 ja col·laborava en un programa. Allò va representar la porta d’entrada en aquest món de mones de la comunicació que, avui, ha esdevingut tan divers i, segons la meva manera d’entendre, en creixement desproporcionat de progressió geomètrica, la qual cosa no té per què ser dolenta.
He fet tots els papers de l’auca, o gairebé tots: musicals compartits amb els estudis de periodisme, informatius, reportatges, he escrit opinió i he treballat a diaris, ràdios i televisions. Només em quedava internet. Un món que, en principi, veia llunyà, i que avui és el meu dia a dia. Actualment (entre altres coses) sóc community manager d’un canal institucional. El que em pensava que a la meva edat seria feixuc i complicat –i després d’haver redactat anys i panys fins a la sacietat amb una Olivetti Lettera 32, per la qual cosa encara avui pico el teclat de l’ordinador amb molta força–, ha resultat ser un gran mitjà de comunicació, fàcil, immediat i al qual he anat entrant a mesura que la feina m’anava interessant i alhora fent formació.
En els seus orígens, els humans es trobaven aïllats satisfent les seves necessitats d’una forma individual. Les primeres agrupacions socials com el clan i la gens tenien com a finalitat la unió per a la satisfacció de les necessitats bàsiques, que m’imagino que en aquells temps representaven una tasca física titànica. Ara, al segle XXI, la humanitat es troba altra vegada en aquesta disjuntiva; unir-se de nou per sobreviure a la sobreexplotació del món o mantenir-se aïllats fins que arribi l’armagedon per aquesta causa.
Pel que fa a la comunicació, va generar consciència respecte a la manera que tractem la terra, va generar coneixement i intercanvis per ser més eficients. Com a l’Escola de Frankfurt, on els integrats es van imposar als apocalíptics, que van matar la linotípia i van donar pas a la televisió que els primers demonitzaven, ara és l’hora de la nova integració, global, interactiva i amb possibilitats per a tothom. Heus-ne aquí una de les pegues (i potser la més important), ja que el professional de la comunicació té la mateixa possibilitat de difondre informació que qui no fa informació real, la qual cosa sovint arriba a ser un entorpiment pels que ens dediquem seriosament a aquesta feina, per la falta de rigor informatiu, absència de contrast i mala praxi. Malgrat aquestes pegues, però, malgrat els porucs i els detractors que demonitzen les xarxes socials i tot el que ve d’internet, estic segur que aquestes avancen cap al seu desenvolupament, cap a enfortir en aquesta etapa inicial la comunicació entre les persones, i a rescatar el valor que té la cooperació i la resolució i la satisfacció de les necessitats bàsiques de l’ésser humà.
Encara que ningú no s’atreveix amb certesa a pronosticar sobre el seu futur, l’únic segur és que seguiran creixent els usuaris i les connexions a les xarxes en la mateixa mesura que internet sigui més accessible; d’aquesta manera les persones podran aprofitar aquestes noves característiques de les xarxes socials per potenciar la socialització amb familiars i amics, tal com ja està passant ara. Possiblement, si en aquest segle hi una gran guerra, serà per l’aigua i els mitjans de comunicació massius. Però entenc que probablement les xarxes socials poden evitar aquesta guerra i moltes altres, i ens poden salvar com a humanitat. I tot gràcies a internet, que les rellança i les enforteix en fer, en aquest cas, de xarxa repetidora i distribuïdora d’informació.
Internet no només ha possibilitat les xarxes socials, sinó que també les ha ajudat a dinamitzar-les. L’intercanvi de textos, fotos, música, vídeos, conferències i qualsevol altre recurs audiovisual enforteix les xarxes socials i cobreix la necessitat que tenen els individus de pertànyer a un grup. Les xarxes socials també són un negoci altament rendible, i el que abans era un tema que interessava exclusivament els sociòlegs, actualment és d’interès general, ja que l’accés és global i les aportacions també, per la qual cosa la facilitat de comprendre el fenomen arriba i implica tothom, i no només els especialistes.
Les xarxes socials responen a la necessitat bàsica de fer públiques les nostres coses quotidianes, de socialitzar, compartir, buscar i donar afecte. I és natural que l’ésser humà tingui aquest instint natural de compartir, d’aprovar i reprovar; això comença des del primer dia que naixem en la nostra família, segueix a l’escola, en l’esport, la religió, el treball en cap en tots els ordres de la vida; som el node central de la nostra pròpia xarxa social, on compartim amb altres nodes que s’intercomuniquen i interactuen amb nosaltres. Internet està redundant i democratitzant les nostres relacions. Primer va ser el correu electrònic, que proporciona immediatesa enfront del retard del correu convencional, i refunda i promou novament la comunicació de persona a persona. Les pàgines de les xarxes socials ens treuen de l’aïllament i la homogeneïtzació a què ens havien confinat els mitjans massius de comunicació, i novament ens posa en contacte amb altres persones (nodes) amb els quals tenim vincles que ens tornen novament socials, per mitjà de transmetre’ns fotos, llibres, vídeos o música.
A banda de tot el que he explicat anteriorment, resulta que les xarxes socials són més obertes que les nostres xarxes familiars i veïnals de la vida real, perquè permeten que interactuem amb nodes desconeguts amb els quals compartim la connexió i també l’acceptació implícita de la tecnologia, i hi compartim els nostres interessos, preocupacions, aficions, necessitats i plaers.
Internet va fins i tot més enllà de les xarxes de la vida real, perquè proporciona recompenses. Per exemple, el lleig o la lletja poden triar posar el seu millor angle a la foto de presentació de l’avatar; el malhumorat pot millorar la seva relació a internet; el que és anònim i vol guanyar popularitat si hi inverteix temps pot arribar a tenir-la. Internet és un dels nodes centrals, per mitjà del qual flueix la comunicació i, per tant, exerceix un paper de primer ordre. La força d’aquest nou tipus de relació ens porta a noves formes de vincular, com l’anomenada ciberamistat, o bé el tema de la ciberparella, o el mateix cibersexe, que també és part d’aquest fenomen.
Les xarxes socials a internet no tenen un objectiu diferent a les xarxes socials de la vida real, ja que trobar parella, fer negocis, compartir aficions i interessos, intercanviar vídeos, música i fotos que es donen en la realitat són el centre de les xarxes més populars per internet. I podem observar que el fenomen s’amplia, perquè és comú veure com les xarxes es van estenent a terceres persones, i es convida a compartir de la participació del nostre node els amics dels amics, per la qual cosa establim connexions amb gent que mai no coneixem i que probablement mai no coneixerem. És tan fort aquest fenomen que s’entaulen com petites competències per veure qui aconsegueix tenir el major nombre d’amics o contactes, o que el retuitegin més, en el cas de Twitter. I tal com deia en començar, el creixement i la varietat augmenta, i per a tots els gustos, en progressió geomètrica, ja que en aquests moments hi ha tota mena i tota especialitat de xarxes que aconsegueixen fer realitat l’intercanvi de coneixements, emocions i sentiments que ens uneixen a través de la comunicació, i també serveixen per satisfer les nostres necessitats bàsiques, especialment les de generar treball i coneixement.
Santi Capellera i Rabassó. Periodista. perinnolligams.blogspot.com
