“Els professionals responsables, que pensem en el nostre ofici, que pensem més enllà de l’avui i volem perdurar i millorar amb el temps, que volem que el nostre esforç sigui també llavor de futur, estem obligats a reflexionar sobre l’evolució del sector, que els darrers anys ha canviat al compàs de la nostra societat. És més oberta, més rica, més plural… Han canviat els costums, el lleure, la forma de treballar, viatjar i comunicar-se. Les professions del nostre sector han esdevingut branques d’un sol cos. Si abans potser ja ho eren, ara difícilment es pot posar en dubte. I no és difícil preveure que els perfils de les branques seguiran canviant i en molts casos es difuminaran i confondran. Sempre hi haurà especialitats, i les més allunyades seran força diferents entre elles, però el gruix central formarà potser una massa a la qual haurem de trobar un nom que ens defineixi i s’adapti al canvi de paradigma.

D’altra banda, hauríem de proposar-nos posar ordre a la tremenda disbauxa imperant al nostre voltant, que a parer meu es manifesta a tres nivells:

CIENTÍFIC

Els títols universitaris en vigor fins avui a casa nostre –és dels països europeus on s’ha avançat més els darrers 20 anys– es diuen d’una manera (llicenciatura en Publicitat i RP), però sovint s’expliquen d’una altra (sector comunicació empresarial i institucional, màrqueting, digital…), i ara que Bolonya ja és una realitat, s’obre la porta a l’aparició de noves denominacions oficials i programes formatius diversos que complicaran més el panorama de la definició professional.

LEGAL

Superviseu lleugerament el marc legal espanyol i admireu les surrealistes definicions que ens regeixen i que un advocat o un jutge poden esgrimir a favor o en contra nostre donat el cas. Contradiuen, del tot, allò que s’imparteix des de les universitats, i el mercat real…

PROFESSIONAL

Avui la creativitat de les empreses no comença quan un client encarrega una campanya, sinó quan s’intenta definir quins serveis se li oferiran. Més enllà del fet que gestionem intangibles, cada empresa o grup d’empreses construeix una definició de l’ofici i nous noms… No és estrany que la societat tingui imatges errònies de la feina que fem.

Cal trobar una fórmula còmoda i integradora per a investigadors, teòrics, juristes, professionals, empresaris i clients, ja que el concepte dual (publicitat i RP) que va pactar el món universitari/professional ha fet una funció important, però avui segurament ha de ser revisat. Ja fa temps que mirem d’usar, a la pràctica, el terme comunicació per intentar resumir el conjunt de la publicitat i les relacions públiques tal com les hem conegut els darrers anys. Però fins ara ningú ha aconseguit la quadratura del cercle i sempre queda alguna cosa per encaixar. Cal reconèixer que no ha fet gaire fortuna.

Potser l’evolució/revolució que vivim ajudarà a fer-ho. Avui –entre cavil·lacions de think tanks, estrategs, investigadors, teòrics i guerrers comercials– es formulen vaticinis de concentracions o fragmentacions empresarials i s’intenta intuir quins canvis caldrà fer per ser útils als clients. Penso que l’era digital i la interactivitat comporten necessàriament un replantejament i redefinició de les nostres funcions i que és previsible un nou procés de fragmentació a cavall de l’aparició de nous territoris i especialitzacions. Per això penso també que hi ha, no tan sols l’oportunitat, sinó l’obligació de repensar també un canvi de nom del conjunt de les nostres professions. De com ens definim per poder establir polítiques de creixement i millora que ens beneficiïn tots i ens permetin el reconeixement de l’aportació essencial que fem a l’economia de mercat i a l’estat del benestar.

Parlar de comunicació per englobar les RP i la publicitat és vàlid, però evidentment queda curt, perquè el periodisme també hi queda englobat i complim, per contra, funcions socials essencialment diferents. Parlar de comunicació comercial i institucional seria potser millor, tot i que una mica llarg. Comunicació de marca, o corporativa o de màrqueting, o estratègica, seria més precís en relació al nostre concepte i funció.

De tota manera, ja que avui la relació entre emissor i receptor ja és no tan sols multidireccional sinó molt més intensa en dos sentits, la classificació entre els diferents agents (anunciants, mitjans, accionistes, professionals i consumidors) s’altera per una nova i contundent realitat: el mitjà també és el missatge. Gràcies a les noves tecnologies el consumidor interactua i esdevé part activa en l’elaboració del contingut dels mitjans emergents. És la sublimació de la comunicació com a carburant del motor de l’economia oberta i de mercat. Avui la comunicació és ja forçosament diàleg.

Hauríem de trobar un concepte prou ampli com per cabre-hi tots. Potser ens hauríem de referir a nosaltres mateixos com a comunicació de màrqueting, amb voluntat d’englobar les nostres branques principals (publicitat, RP) i les especialitats professionals de cadascuna, ja que totes elles deriven tant del màrqueting comercial com de l’institucional o fins i tot el polític… En la selva terminològica mundial que vivim potser hi podem trobar pegues, però més n’hi veig a quedar-nos com estem.”

Aquests paràgrafs precedents, entre cometes, van ser escrits i publicats el 2008, amb motiu de la Nit de la Comunicació, el 7 de juliol. Sincerament, em sap greu comprovar que tenia raó. Perquè han passat 9 anys i no hem avançat, i que el que llavors eren previsions s’han complert:

  • Les especialitzacions han augmentat geomètricament a cavall de les noves fórmules i usos de comunicació.
  • Els títols universitaris de grau o postgrau que esgrimeixen els professionals s’han multiplicat.
  • El caos de nomenclatures és espectacular.
  • El nom paraigua que sigui reconegut, acceptat i que permeti una regulació i sistematització segueix sense existir.
  • Un gruix molt important de professionals segueix sense sentir-se identificat amb una corporació de dret públic com és un col·legi professional i, per tant, sense sentir la necessitat de pertànyer-hi.

Moltes més coses han passat en 10 anys, previsibles en termes globals ja llavors. Parlar concretament de narrativa transmèdia, de xarxes socials, de postveritat, de branded content, de community managers, d’adwords i tantes altres coses era llavors impossible, però en canvi parlar d’organitzar-se per afrontar un futur on aquests conceptes podien aparèixer, sí que n’era. Era una necessitat, segons el meu parer. Però no l’hem satisfet. No ho ha fet ningú. I no és que calgui ser endeví, ni calia ser-ho llavors. Cal només voluntat, visió panoràmica i sentit comú. I ganes, sobretot ganes.

Jo llavors era degà del Col·legi (2007-2010). Vaig intentar provocar el debat però només ho vaig poder apuntar. Ho podem fer ara? Jo crec que sí. Crec, com llavors, que hi estem obligats. És inexcusable, en la meva modesta opinió. Diguem-ho en conceptes més cool: sense relat coherent sobre nosaltres mateixos, el futur es presenta encara més complicat.

Ja que he usat paraules de fa 10 anys, em permeto acabar dient que, d’aquí a 10 anys més, em plauria veure el nostre món més endreçat i encarrilat. Cadascú pot aportar el seu grau de col·laboració, i sense una implicació transversal serà impossible. I crec, per exemple, que des de la institució col·legial cal impulsar avui una reforma que afavoreixi la integració de professionals, una millor organització i sistematització de funcions del sector i, en conseqüència, una comprensió més efectiva de tot plegat per part de tothom. Sobretot per part dels clients, que paguen la festa.

Marc Puig i Guàrdia, vocal de la junta del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya.

 

Columna publicada en el núm. 5 de la revista Comunicació 21 (estiu 2017).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram