Feia temps que no trepitjava aquells passadissos, aquelles aules, que no entrava al bar! Feia temps que no pujava a Bellaterra, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El motiu?, un congrés internacional sobre educació i comunicació, d’educació mediàtica. Un congrés amb molta presència llatinoamericana, molts argentins i també argentines, i la veritat, amb pocs assistents del país.
Si per alguna cosa serveixen aquests congressos és per retrobar amistats. Per retrobar coneguts després de molts anys, de massa anys! No vull dir, en cap moment, que el que es va dir en el congrés –a l’Aula Magna– no fos interessant, ni molt menys, però com deia un assistent, la sensació de déjà-vu en els més veterans era molt present.
I, efectivament, sense voler et trobes amb gent coneguda. Després dels escarafalls que tothom fem en aquestes retrobades, entres al bar a veure alguna cosa. Per trencar el gel fas broma recordant una frase del Puyal, l’única que saps en “argentí”.
–Qué bueno que viniste!
Et miren amb mitja rialla als llavis esperant el final de la frase, esperant el final de l’acudit… La broma et surt cara i has de fer tooota l’explicació de la procedència de la maleïda frase, i penses com n’és d’important el context en les informacions. El “continent”, diuen.
Una sensació de vertigen s’apodera de tu quan, plegats, prenent un cafè, compteu els anys que fa que no us vèieu; quan recordes el congrés de Sao Paulo del 98, quan t’expliquen que s’han casat, s’han divorciat i tornen a estar casats. El vertigen –millor dit: la velocitat de caiguda– s’accelera quan algú treu una foto i t’ensenya els seus tres fills.
–El més gran ha començat econòmiques. Ja saps com són aquestes coses… passen de jugar a l’Scalextric a la universitat –et diu el teu amic, sense pensar que ets “verge” en això de la paternitat. Tu –sense saber què dir– assenteixes.
–Sí, sí… clar, clar!
De sobte, veus el moment adient i dius aixecant-te ràpidament de la cadira:
–Ara torno!
Mig marejat de comptar anys i de remenar entre els records desenfocats i caducs; mig culpable de no sentir-te ni marit, ni pare –ni tant sols un simple divorciat– tornes a l’Aula Magna… perquè allà, com a mínim, saps de què parlen!
Entres a la sala en el moment que algun dels ponents de la taula diu una d’aquelles frases que haurien d’estar gravades a foc a l’entrada de totes les televisions. Un reguitzell de paraules segueixen aquesta, totes molt ben dites, totes molt ben col·locades. Però, mires al pati de butaques i és clar, allà els representants de les televisions no hi són.
Tot seguit algú, també de la taula dels ponents, matisa i completa una idea clau per implementar l’alfabetització mediàtica a les aules: la formació del professorat. Inconscientment tornes a mirar… no, no, els responsables d’educació –o d’ensenyament– tampoc hi són.
Al final, al sentiment de déjà-vu s’imposa una sensació amarga, molt coneguda darrerament, i –pensant amb els directius de les televisions i en la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat– com un acte reflex, et surt dels teus llavis un pensament concretat en tres paraules:
–Algú ens escolta?
El teu “company de butaca”, et mira estranyat i et pregunta.
–Què dius?
I tu, sense massa convicció, li contestes.
–Res, res, pensava en veu alta.
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.
