Cal preguntar-se si una allau de notícies concentrada en un període de temps determinat i sobre una qüestió de la mateixa naturalesa obeeix a la simple casualitat de la notícia en la seva repetició, a la voluntat mediàtica per motius ics, o a la inèrcia exponencial que genera l’allau, entenent que les dues últimes raons s’acostumen a fusionar.

En els últims temps els mitjans van plens de notícies sobre l’engarjolament de personatges encorbatats de l’àmbit polític i empresarial, i crida l’atenció que l’objecte de debat periodístic sobre l’empatx temàtic empri la paraula excés. Compte amb aquest terme, perquè quan es tracta, a tall d’exemple, d’un cas fisiològic d’abús d’ingesta d’aliments, la paraula resulta objectivament exacta per definir la cosa, però, quan parlem de periodisme, sota la seva aparença assenyada el terme excés té un component ideològic més o menys conscient que pot ser justament forassenyat, i fins i tot pervers en la seva distorsió.

Perquè, en el cas que ens ocupa, on és el límit entre la mesura i l’excés? El límit violat que fa que la cosa entri en el terreny de l’excés té a veure amb la mera quantitat de notícies ja donades sobre la mateixa qüestió? Si ens atenem al rigor i la coherència, tan noticiable és el primer cas com l’últim que es produeix.

Una raó esgrimida per justificar el pretès excés és que el món va molt de pressa i cal donar pas a noves notícies que substitueixen l’anterior que ha acabat en excés. L’argument no s’aguanta, per poc seriós i per la contradicció de la seva pròpia justificació. Mentre es gestava l’excés de notícies de corrupció, la realitat diària no generava tota altra mena de notícies?

Però, què motiva el suposat excés? Per què dia rere dia els mitjans parlen de l’ingrés a presó d’aquest o de l’altre polític o empresari? No sembla creïble l’atzar casuístic tan repetit, i tot apunta a la raó d’interès mediàtic com a generador al seu torn d’inèrcia, i doncs, d’allau. Però, qui dicta la resposta, el sistema mediàtic mateix entès com a cinquè –jo diria que sisè– poder, o el poder polític i econòmic?

Convé també analitzar el seu efecte en l’opinió pública, la qual s’hauria de fer algunes preguntes, justament aquelles que aquí no es fa en tant que massa analfabeta funcional. Tenint en compte l’allau de notícies d’engarjolament de prohoms, sobretot catalans, sospitosament coincidint amb l’auge de l’independentisme, seguint la lògica dels mitjans que tot d’una les difonen a dojo cal pensar que d’un temps ençà els encausats han passat sobtadament de la puresa immaculada a la corrupció? O potser és que fins fa poc els mitjans han estat censurats o autocensurats per interessos polítics, espuris? Altrament, on és la investigació periodística?

Encara una última qüestió, molt em temo que la més poderosa. Els mitjans i el poder en general sovint comproven que surt a compte exposar la veritat, ja que el poble expia la seva pròpia corrupció quotidiana acusant i alhora emmirallant-se en la corrupció dels qui li mouen el fils. En aquest cas s’estaria atrofiant l’efecte de la notícia, cosa que no vol dir l’interès de la notícia, provocant una neutralització perversa en l’opinió pública: la instal·lació del fet corrupte com una normalitat hipòcritament a tolerar i, per tant, lliure de culpa.

Aquesta pràctica mediàtica, que com es veu no té com a finalitat informar sinó deformar, només és aplicable en una societat prèviament deformada, o sigui mal educada fins al punt de ser capaç d’absorbir inconscientment qualsevol deposició enviada des de dalt. I el més trist és la mera inèrcia periodística com a reacció a la reacció submisa del poble en conèixer les devastadores notícies. Els informadors no són precisament més educats que els mal educats als quals s’adrecen. El poder té ensinistrats els seus braços executors. Tot està blindat.

Ricard Biel. Escriptor.

Columna publicada en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram