Tant se val quin sigui el resultat definitiu de les presidencials americanes. Ens ha tornat a passar. Ens vam conjurar fa quatre anys perquè no succeís el mateix que aleshores, però s’ha repetit la història. Una altra vegada els mitjans –deixem-ho en els catalans, però podríem parlar dels espanyols o dels continentals– han tornat a construir un miratge al voltant dels Estats Units que ha tornat a explotar-nos a la cara amb el recompte electoral.
El miratge estava bastit sobre el fet inevitable que Donald Trump havia de quedar escombrat a les urnes. Estava previst que el mapa dels Estats Units es pintés de blau demòcrata de banda a banda. Tot això perquè ara sí, els estatunidencs es mobilitzarien en massa després d’haver vist en acció durant quatre anys el llop que van deixar entrar al galliner en les darreres eleccions. Rectificarien el que havia de ser només un parèntesi. Trump era un error de la història que es corregiria a la propera oportunitat.
Més o menys la mateixa història que amb el Brexit. També va construir-se el mateix relat. Els anglesos s’havien equivocat decidint-se a marxar d’Europa, però si els tornaven a deixar votar segur que s’ho repensarien i es quedarien a la UE. Van tornar a les urnes en forma d’eleccions però en clau de referèndum. I Boris Johnson, el més dur dels brexiters deixant de banda Nigel Farage, va arrasar amb una majoria absoluta incontestable.
Per què llegim tan esbiaixadament aquestes realitats? Repetim el que diuen les enquestes, es pot argumentar. Això explica una part, però no pas tot. Hi ha errades recurrents que també ajuden a entendre els motius pels quals no acabem d’encertar-la quan ens atansem a realitats que preferiríem fossin unes altres.
La primera errada és una projecció desmesurada del propi desig dels informadors. Entendre la realitat d’altres llocs com una extensió de la pròpia i aplicar-hi la mateixa plantilla per explicar-la. El que és un desastre per nosaltres és un desastre pels altres. Però fent servir aquest mètode emocional res no acaba quadrant, perquè la voluntat d’entendre qualsevol país queda ofegada pel propi desig de què hi passi una cosa determinada i no una altra.
Un altre error, particularment detectable quan parlem dels Estats Units, és que els periodistes beuen a galet i sense respirar dels mitjans americans que expliquen les coses exactament com volem que siguin explicades. En el cas ianqui s’hi afegeix el romanticisme i la idolatria que desperten entre els periodistes les capçaleres contra les quals Trump ha fet la guerra durant el seu mandat. Aquests mitjans que entre nosaltres són considerats oracles i si s’equivoquen és perquè s’ha equivocat la realitat, no pas ells. Oblidem d’aquesta manera que, per prestigiosos que siguin o hagin estat, aquests mitjans també participen de les guerres de poder i de la defensa d’uns interessos concrets. Exactament igual que els de la resta del món.
El tercer error, al meu parer, és més greu que els precedents. És el menyspreu fàcilment constatable de bona part dels informadors per l’electorat que vota allò que no ens agrada que voti. Quan el referèndum del Brexit, o la primera victòria de Trump, com que ningú no entenia res, es va intentar treure legitimitat a ambdós resultats per una doble via.
La primera era acusar els guanyadors d’haver fet trampes a les xarxes –com si haguessin estat els únics en utilitzar-les de manera poc escrupolosa–; i la segona convertir els votants d’aquestes opcions en borratxos, ignorants i illetrats; xusma, en definitiva. Aquestes lectures es van fer després de les eleccions perquè necessitàvem entendre què va passar i aquesta era una manera fàcil d’explicar-nos-ho fa quatre anys.
En aquests comicis s’ha fet veure que s’anava a buscar una foto més precisa de la realitat americana per no caure en el mateix parany. Però en realitat, l’única cosa que s’ha fet de manera insistent és procurar confirmar el prejudici creat fa quatre anys entrevistant persones que, majoritàriament, complissin el requisit de poder ser catalogats com a trumpistes de manual irrespectuosos: borratxos i rucs o enganxats a les drogues. Homes i dones del darrer escalafó social.
Explicar els milions de vots del trumpisme des d’aquesta caricatura és també tancar els ulls a la realitat. El trumpisme va més enllà de Trump, igual que el Brexit era i és més que Johnson. El trumpisme és més que els drogats del cinturó de l’òxid amb una vida de merda des de que les empreses van deslocalitzar-se. És tota una simptomatologia del malestar que comparteix una part molt rellevant del que encara són les classes mitjanes. I és perillós i ho seguirà sent, encara que Biden sigui president.
Que Trump és un boig no és discutible, penso. Però tampoc ho és que, si volem estar més ben informats sobre per què sedueix tantíssima gent i tenir claus d’interpretació de la realitat més solvent, ens convindria més de fredor quan informem. Una mirada més neutra, no per exculpar-li les faltes al boig, sinó per entendre per què tantíssima gent no les considera com a tals i segueix triant la seva papereta quan arriben les eleccions.
Josep Martí Blanch, periodista.
