De mica en mica es va posant èmfasi en la necessitat d’establir nous perfils per al futur immediat de la premsa local, aquesta premsa “de casa” que té la proximitat com a full de ruta paral·lel al del procés i també necessari, vist des del prisma d’aquests mitjans mai prou ponderats però sempre necessaris.
En poques setmanes hem seguit els anuncis des del DOGC dels ajuts als mitjans editats en català. Val a dir que s’esperaven més signes de comprensió i reconeixement. Tot i així, els editors veuen amb benevolència que el Govern ha pres nota d’alguns errors d’anys anteriors i es vol treballar en un perfil diferent.
El president Puigdemont i l’equip de Comunicació que l’envolta em consta que entenen, comprenen i donen suport a un periodisme que ells mateixos han practicat i que els ha donat prou reconeixement per arribar on són (no amaguem l’ou). Precisament, en aquest aperitiu de nou perfil –fet amb presses, cert, el que vol dir amb poc temps– Presidència posa damunt la taula el paper que ara mateix juga i el que ha de jugar (i molt) en el present i el futur la comunicació digital i, evidentment, els mitjans que pengen de la xarxa.
El president i el seu equip confien que el futur de la premsa passa per la seva digitalització i són coneixedors que, evidentment, la competència és molt més gran ara que el 1996 quan hi havia més diaris, ràdios i canals de televisió que ara, sobretot en castellà. Tota la premsa tradicional en català competeix actualment –a més d’afrontar els rotatius madrilenys– amb 20 diaris digitals en espanyol, desenes de llocs web i centenars de blogs. Un veritable ofec per als mitjans en català, que mantenen viva la lluita de David contra Goliat oberta amb el naixement del diari Avui i malauradament en abassegadora minoria avui dia, tot i l’esforç dels editors del país, sobretot els de proximitat.
La Generalitat –repeteixo que em consta– reconeix la duresa de la lluita i la inferioritat manifesta dels que fan periodisme en català a casa nostra, sigui quin sigui el mitjà que faci de finestra al poble.
Encara hi ha un perfil important que el Govern no ha de només reconèixer, sinó que també ha de fer un esforç per compensar la fermesa de l’editor d’aquí. Es tracta dels perills de la xarxa, ja que des de Catalunya es treballa a internet amb rigor, i això és reconegut arreu, de manera que si algú des d’un digital qualsevol –diari o blog– llança una informació rigorosa sobre qualsevol assumpte pot enfonsar a qualsevol diari estatal i això –que abans ja passava amb la premsa local– a més de ser sinònim de feina ben feta mereix el reconeixement del Govern. La premsa estatal s’aprofita d’aquest esforç del brillant periodisme digital català per “caçar” la notícia sense citar-ne la procedència o fer-ne argument per combatre sense pietat trets singulars de casa nostra o voluntats polítiques no compartides.
Crec que és bo reconèixer que el nostre periodisme està vivint canvis positius, a redó del procés polític i amb una fèrria voluntat dels editors, grans, petits i petitons. Catalunya ha estat sempre escola de bons editors i millors periodistes. El nostre país ha tingut la virtut de consentir i donar suport a la premsa local, encara que els governants assentats a Barcelona no hagin estat prou conscients dels seus poders, ni menys que iguals o superiors a la suma dels mitjans barcelonins. Ara, els espanyols s’adonen que el nostre fenomen és plausible i necessari; fixeu-vos que abans hi havia pocs mitjans i molt grans i ara van cap a una tendència de molts mitjans i petits i, a més, amb una solvència dubtosa, cosa que aquí està superada. D’acord, el fet digital ho facilita.
Cal que el president de Catalunya, el periodista Puigdemont, i el seu equip de Comunicació, acabin ben aviat el dibuix dels nous perfils de la premsa local i comarcal. Acceptant que el pluralisme en la premsa de proximitat és boníssim i que actualment, i malgrat la crisi, es fa molt bon periodisme, des de la plaça de Sant Jaume han d’apostar definitivament per “la premsa de casa”, amb la certesa que l’endevinaran si pensen que la premsa escrita d’avui (en paper, de pagament o no, i digital) és la millor que hem tingut mai.
Segur que el dibuix dels nous perfils evidenciaran que fins ara no s’ha fet justícia amb els mitjans de comarques. De cap de les maneres. Fins i tot la publicitat institucional l’han rebut per la porta del darrere.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
