Suposo que la majoria de periodistes no esperem tenir un gran èxit quan la nostra carrera professional és encara bastant curta, i creiem que les recompenses arribaran més endavant. Però això és exactament el que li va passar a un periodista que conec.
Ara sospita que va fer el periodisme més important de la seva vida fa més de 40 anys, quan en tenia vint-i-tants i treballava per a un mitjà aleshores incipient.
El periodista acabava d’entrevistar al president de Nicaragua, el dictador Anastasio Somoza. Va preguntar-li si podia dormir bé amb les mans tacades de sang. El general va reaccionar després d’uns llargs segons: “Tot el que em veig obligat a fer ho faig pel benestar del poble de Nicaragua”. La petita redacció de quatre periodistes del mitjà va discutir sobre la idoneïtat de la pregunta.
Aquella entrevista de 9 minuts i 36 segons (en la qual Somoza no va admetre que tingués res a veure amb la mort de Bill Stewart, periodista de la cadena nord-americana ABC, assassinat per la Guàrdia Nacional del dictador mentre cobria la Revolució Sandinista), va ser escoltada a tot el món i va ser un presagi de la fugida del dictador i la victòria sandinista. La mateixa ABC en va emetre 2 minuts i 8 segons, comunicant als seus oients que l’entrevista havia estat feta per “Radio Cuatro”, una “emissora local de Barcelona”.
Puc explicar aquesta història amb tota confiança, perquè aquell periodista era jo l’any 1979, essent editor i presentador del Ràdio diari vespre de Ràdio 4, emetent amb un kilowatt de potència, lluny del potencial de les altres emissores de Barcelona i Catalunya en general.
Aquest fet concret l’he comentat en alguna de les meves classes en el postgrau de Periodisme de Proximitat que oferia la UAB. L’entrevista es va dur a terme després que ens telefonessin oients nicaragüencs de Barcelona horroritzats pel que anaven coneixent del seu país. Vam creure que la queixa local podia tenir resposta, d’aquí que sigui prou evident que per a una gran cadena nord-americana Ràdio 4 és una emissora local (de fet, el 1979 pràcticament ho era). Els periodistes de la 4 érem poquets i seiem en un racó de la redacció de RNE. Però aquella tarda-vespre vam donar la campanada, com ja havíem fet (i faríem) en algunes ocasions més, mal m’està de dir-ho. L’equip es va sentir orgullós.
D’acord que a la llarga no importa gairebé tot el que fem i n’estem orgullosos els periodistes. En els nostres moments de més estupidesa –i en tenim molts, ja que la humilitat no és certament una característica dels periodistes–, podem fantasiar que les autoritats estudien acuradament les nostres paraules i que, tard o d’hora, produiran algun canvi en les seves decisions. Però és una il·lusió. En termes d’efectes concrets, el que realment importa (a part de la tasca essencial de difondre informació en democràcia) és aconseguir que els lectors, oients i televidents prenguin mesures.
I això és més probable que passi si es treballa per a un mitjà local en lloc d’un de nacional. Les iniciatives dels mitjans locals sovint aconsegueixen salvar les escoles de no ser tancades, millorar els serveis sanitaris, protegir els llocs històrics, etc. Un diari o una ràdio local poden animar el seu públic a actuar perquè cobreixen una àrea prou petita perquè les persones es vulguin comprometre a reunir-se i fer alguna cosa. Cap diari nacional pot fer-ho, encara que se’n vantin.
Si el periodista es passa d’un periòdic de proximitat a un de nacional, potser guanyi més i tracti qüestions d’interès més general, però perdrà l’oportunitat de canviar les coses. Jo entenc que la primera moral de la història és que el compromís local funciona. A les redaccions d’un diari local no hi hauria de faltar un rètol on es llegís “No us queixeu d’un problema nacional, proveu de resoldre’l localment”. El vaig veure a la redacció del diari Dolomiten, de Bozen, que s’edita en alemany a l’Alto Adige, una regió autònoma italiana a tocar dels Alps.
El periodista local accepta reptes que a vegades poden anar en contra de les regles del periodisme, però s’implica en les notícies. D’acord, a l’era d’internet, amb el món ple de gent que escriu i ho comenta tot, ara aquestes normes semblen obsoletes, però no obsta a què, generalment, els periodistes locals s’impliquen més.
El periodisme de proximitat és una alternativa per arribar a dalt de tot en la professió? Estic segur que sí. Hi ha bones raons per començar a fer de periodista als mitjans de proximitat.
Primer, la professió de periodista es considera una de les feines més boniques del món: és perfecta per a aquells que estimen escriure i tenen curiositat natural i estan dotades d’esperit investigador. Com començar? Des de baix s’obren moltes portes fent camí amunt.
Segon, afirmo que el treball és molt variat i dinàmic, lluny de la rigidesa d’una feina de taula: coneixes molta gent, escoltes opinions i comentaris de tota mena i també et poden demanar col·laboracions des dels mitjans nacionals. Trepitjar el carrer enforteix, topar-se amb qui hem criticat, reforça l’autoestima.
Fer de periodista local, però, no és fàcil: entrar en el món de la informació requereix molta feina, passió i constància. Entrar en el món de la comunicació local implica a més tenir una mà esquerra de ferro i ser atrevit, perquè et coneix pràcticament tothom. Davant les dificultats, la bellesa de ser periodista és que et permet estar sempre informat dels fets, abans que d’altres. Descobrir moltes coses interessants des de tots els àmbits converteix el periodista local en un professional tot terreny, avesat en temes tan diversos com la política, l’ecologisme, l’economia, l’esport, la cultura, esdeveniments de tota mena… I sigui quin sigui el tema tractat, el periodista de proximitat s’acaba adonant que els seus lectors el reconeixen com a veu autoritzada.
No només en els grans mitjans és on un periodista recopila informació mitjançant investigacions, realitzant entrevistes, analitzant les opinions i impressions de la gent, amb l’objectiu d’informar i publicar aquesta informació d’una manera adequada, eficaç i atractiva. L’hàbit, la saba del bon periodista, es pot adquirir de diferents maneres, però cap tan congruent com des dels mitjans “de casa”. Tot es tradueix en fer camí.
Mireu, en aquesta societat tan originalment nova i en procés de transformació constant; en aquesta societat que demana a la premsa no posar monstres a la portada, sinó un flux d’informació concreta i clara que es pugui utilitzar dia a dia segons les necessitats vitals dels individus; en aquesta societat, deia, el periodisme local hi té responsabilitats apassionants: ajudar a superar el concepte d’informació com a instrument de poder; contribuir a establir un idioma que permeti a tothom el màxim grau de participació possible; dur a terme una acció formativa i alliberadora, segons el principi que el ciutadà és més lliure, que no vol patir les veritats dels altres, sinó construir i comparar les seves. Aquest periodisme –sembla evident– no pot morir i precisa del màxim suport, sobretot ara quan no és lluny la gola del llop.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
