Quan els periodistes vam començar a proclamar que el periodisme objectiu no existia, em vaig treure un gran pes de sobre. Vaig pensar que significaria que, d’una repunyetera vegada, podríem explicar sense embuts que érem humans amb experiències, opinions i idees que condicionaven la nostra mirada.
També que, en conseqüència, l’espai mediàtic no era sinó un mosaic de mirades que ajudaven a veure totes les arestes, superfícies i vèrtexs d’una realitat polièdrica. Això no implicava que la ciutadania ens deixés de llegir o escoltar, car som persones que ens hem format per interpretar la realitat i explicar-la amb honestedat i rigor, tenint en compte el dret de la ciutadania a ser informada per prendre decisions fonamentades. L’objectivitat és tan impossible d’assolir per a una persona com indesitjable per a la comunitat. Si fos possible, convertiria els mitjans de comunicació en repositoris asèptics de dades i declaracions.
Per desgràcia, de vegades la reivindicació de la subjectivitat en el periodisme s’ha convertit en una excusa per colar qualsevol reportatge, crònica o anàlisi que no fa res més que reforçar els mantres més elementals d’una ideologia o la visió d’una de les parts d’un conflicte. Quan algú ho critica, se li recorda que és la línia editorial del mitjà, que han parlat amb fonts que ho defensen –massa vegades confonem el periodisme d’investigació amb citar sindicats, moviments socials, ONG i partits a l’oposició– o que són conscients que són subjectius i que moltes gràcies per la seva opinió.
Una de les desviacions més perverses de la corrupció de la subjectivitat és el periodisme indignat. Es tracta d’un periodisme que ha abundat en temps de crisi, que es dedica a denunciar “fets ocults i que la ciutadania ha de saber” sobre temes d’actualitat. Com que a la societat en què vivim li arriba la merda fins al coll, la majoria de vegades el periodisme indignat l’encerta i no passa res, o l’encerta a mitges i “es deixa” una part. La subjectivitat va més o menys d’això: dóna gràcies que algú ho denuncia, encara que només t’expliqui una part, perquè ja se sap com són els periodistes.
El que diferencia el periodisme indignat del periodisme d’investigació és que no aporta gaire informació en profunditat per entendre el fenomen que tracta, un fet fonamental per intentar solucionar el problema. Només serveix per acabar de fer explotar la vena del front de la persona que està llegint la informació, a qui només li falta una gota que faci vessar el líquid metafòric que guarden els seus òrgans sexuals per agafar una metralladora i anar a matar polítics, empresaris i corruptes diversos, sinó fos perquè té Twitter i amb quatre piulades li passa l’emprenyamenta. El periodisme indignat enllaça xifres tretes de context amb declaracions de gent molt desgraciada que justifiquen aquestes dades. Es tracta d’una pràctica que, si es realitza en hora de màxima audiència, esdevé tota una catarsi col·lectiva: sentim que pel simple reconeixement dels fets i la reacció que ens provoquen ja hem solucionat part del problema.
No tot el periodisme que es fa ara és populista ni pamfletari. Gràcies a internet –i a la crisi, que com diu la gent més humanista, “no és només d’economia sinó de valors”– han aparegut més ulls que observen la realitat polièdrica i tenim noves eines per explicar millor l’actualitat i fer aflorar la informació que ha estat amagada per la raó que sigui. Això ha estat bo tant per a la ciutadania com per al periodisme, una professió amb una autoestima baixa.
El que no pot ser és que a un periodista li exigim un grau de rigorositat menor que a un metge, un arquitecte, un assistent social o un professor, només perquè en la seva tasca arribar a la veritat absoluta és impossible. Cada professional té una opinió sobre com fer la feina i l’aborda de forma diferent, fent servir dades objectives que donen suport a tractaments, alcen edificis, ajuden a persones a sortir de la misèria o formen de la millor manera possible els infants. I tot això no exclou l’existència d’uns mínims que estableixen què és o no una feina de qualitat.
Per què en periodisme és tan difícil d’entendre?
PD: Encara hi ha periodistes que es creuen això de l’objectivitat. Quan els veigueu, fugiu. No només perquè el que prometen que us oferiran és impossible d’assolir, sinó també perquè no saben de què va la seva feina.
Marta Roqueta. Periodista, editora de la revista Zena. Article publicat al blog Millenial.
