Dimarts, 8.30 h del matí. És tardor, però sembla hivern. Aula amb uns 40 estudiants de segon curs del grau de Comunicació d’una universitat catalana. Al projector, la graella d’una setmana d’El matí de Catalunya Ràdio de la temporada 2022-2023, per exemple. M’interessa parlar amb ells dels ritmes de la ràdio: de les sintonies, de la tria de continguts en funció de l’horari, de la pauta informativa, de les múltiples opcions de l’entreteniment. Per portar-ho a un terreny pràctic, els parlo de referents com el Versió RAC1, El món a RAC1, Hoy por hoy, El matí de Catalunya Ràdio del Bassas, La ventana. Em quedo sola. Esverada, comprovo que no coneixen cap d’aquests programes. És una única sessió i marxo entre desmotivada i preocupada.
Tres anys més tard també és dimarts i també són les 8.30 h del matí. És estiu i sembla estiu. Aula amb uns 50 estudiants de tercer curs del grau de Comunicació d’una altra universitat catalana. Al projector, una graella del consum de ràdio, premsa i televisió de l’última setmana, per exemple. M’interessa parlar amb ells del concepte de periodisme. Per portar-ho a un terreny pràctic, els demano que em diguin quines són les tres notícies del dia. Els únics suposats titulars que aconsegueixo que em diguin són la previsió del temps i el partit del Barça del dissabte anterior. És a dir, cap notícia. Esverada, els demano com s’informen, quines ràdios escolten, quins diaris llegeixen. Res. Cap mitjà. Alguns miren el Telenotícies vespre a casa, amb els pares. Ho diuen clarament per sufocar la meva cara d’incredulitat.
“La credibilitat del periodisme s’alimenta, entre d’altres, a base de ser honest, donar veu a tothom, contextualitzar, filar prim amb les dades, allunyar-se del poder, prioritzar la veritat i prioritzar el compromís amb la ciutadania. Llegir molt. I estimar la professió”
En aquest cas no tinc només una sessió, sinó tot un curs. Així que invoco la llibertat de càtedra i dedico la resta de sessions a explicar-los les funcions del periodisme. Els parlo del contracte moral del periodista amb la professió, del compromís amb la ciutadania, de l’obligació de ser honestos, de la funció imprescindible de control del poder públic, de la importància de blindar la independència del periodista. Els faig prendre nota de la definició de Llorenç Gomis: “El periodisme és un mètode d’interpretació successiva de la realitat social”. Els parlo de la figura del gatekeeper, del quart poder, dels mass media i de la diferència entre mitjans i canals de comunicació. Els faig mirar 20 días en Mariúpol, The Newsroom, Todos los hombres del presidente, Spotlight, Els arxius del Pentàgon i Follow This. Els faig llegir Jordi Amat, Nora Ephron, Patrick Radden Keefe, Anna Pacheco i David Foster Wallace.
A final de curs marxo esperançada i convençuda. Els mitjans de comunicació són ara tan imprescindibles com sempre. El periodisme ha sabut incorporar les potencialitats de les xarxes socials, donant sortida a nous formats de comunicació i consolidant uns nous hàbits que transformen el sector. La ciutadania continua tenint dret a una informació veraç i contrastada. Tot i l’scroll infinit que portem adherit al cervell, necessitem certeses, informació, dades i arguments per assimilar la realitat. I en aquest escenari, la fortalesa del periodisme és indiscutible. Com també ho és la feblesa de la seva credibilitat. Una credibilitat que mai es pot donar per guanyada, que es perd amb una facilitat extrema.
Laura Rosel, periodista i directora de comunicació de la Universitat de Barcelona.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
