Quan una moció de censura fa fora una alcaldessa d’una ciutat i l’endemà la millor cobertura la publica el periòdic de casa, és una petita victòria. Quan els que l’han tirat endavant i s’emporten l’alcaldia et critiquen, també ho és. “No hi ha res més periodístic que resistir la vanitat o la ira de l’ídol del poble”, escrivia ja fa uns anys Ramon Besa en un article titulat Fugint de la notícia. Un text que hauria de ser de lectura obligatòria a les universitats on s’ensenya aquest ofici, en hores crítiques, del Periodisme.
Sobretot en aquelles on la premsa de proximitat es tracta com es mereix. On li dediquen assignatures concretes i la prestigien. On tenen clar que ja fa anys que les publicacions locals, almenys les que estan ben fetes i tenen empreses editores compromeses al darrere, han deixat de conformar-se a ser una escola de periodistes. On saben que s’han consolidat com una opció igual de vàlida per fer carrera i guanyar-se un sou explicant històries, que no és poca cosa.
En els últims mesos he tingut la sort de poder tornar a trepitjar la universitat, convidat de tant en tant per professors que, encertadament, creuen que portar professionals en actiu a les aules és un bon aprenentatge per als seus alumnes. A diferència de quan jo estudiava, ara hi ha assignatures que per a un periodista local són un orgull. Comunicació de proximitat, portava per títol l’última on em van deixar parlar de periodisme local i del que fem a la xarxa de periòdics Línia. S’ha avançat molt, és cert, però queda feina per fer. Sobretot quan veus que alguns d’aquests estudiants encara se sorprenen que un periòdic local faci bon periodisme. Quin mal que han fet algunes publicacions reduïdes a simples productes comercials, sovint amb mal gust i guardant l’ètica periodística a l’últim calaix de la Redacció…
Però aquí estem. Per rebel·lar-nos-hi. Som molts els que fem premsa de proximitat digna. Els que ens resistim a rebaixar el llistó que ens autoimposem. Els que, sent conscients que els recursos donen pel que donen, també sabem que les coses sempre es poden fer millor. Els que som autoexigents i ens emmirallem en els grans, malgrat tocar de peus a terra. Els que creiem en el periodisme més genuí. En aquest que, lluny de l’anonimat de la premsa generalista, t’exigeix aguantar la mirada del nou alcalde que has fet emprenyar amb una portada crítica.
Si no hi creiem nosaltres, qui ho farà? Si no enfortim la premsa de proximitat nosaltres, repeteixo, qui ho farà? I això només ho aconseguirem fent PERIODISME. Sí, en majúscules. Perquè de periodismes se’n fan molts, però pocs que valguin la pena. I només aquests últims són els que poden fer que els lectors –i els estudiants, ergo futurs periodistes– hi confiïn. Que hi apostin. Tornant a Ramon Besa, no podem fugir de la notícia: l’hem de perseguir. Costi el que costi. L’ofici es tria. I aquest és així.
Arnau Nadeu, director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.
Article publicat en el número d’estiu 2018 de la revista Comunicació 21.
