Woody Allen, abans de ser Woody Allen, va explorar la comèdia amb unes pel·lícules esbojarrades però intel·ligents. Recordo Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar, una entremaliadura que, entre altres històries, narra les vicissituds d’un espermatozou encarnat per Woody… La seva visió tragicòmica i satírica de la condició humana, amb minúscules, em ve al meu cap malaltís quan intento digerir les imatges de l’orella ensangonada del ros capil·lar recautxutat.
Imatges visualment potents que formaran part de la iconografia periodística de la història. Però també imatges que ens anuncien el que ens ve, una altra mena de pandèmia invisible i perillosa. La petita història d’una bala podria ser un resum gràfic de l’aleteig de la papallona i els seus efectes en un tsunami posterior.
Tres mil·límetres cap a la dreta haurien canviat la història? Explicar les conseqüències d’una bala en la direcció errònia o correcta no deixa de ser un exercici de cinisme i d’incivisme, estarem d’acord. Però així és la realitat i el context no deixa dubtes. I em pregunto si escriure-ho traspua un sentiment col·lectiu íntim i inconfessable o només una bretolada del columnista?
La bala i la democràcia no encaixen. I els sentiments nobles de les persones sovint són contradictoris. I els nens venen de París, sí… Però la famosa bala té una història particular, ha agafat vida pròpia, i estarà present, sempre, en tot allò que passi a partir d’ara en l’esfera internacional, on Ucraïna, Gaza, Iran, Taiwan i l’extrema dreta europea tindran encara més protagonisme, segurament en la direcció contrària a la de la bala.
Tres mil·límetres després ho podrem veure en directe.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Devota del periodisme