Durant aquestes darreres setmanes s’han produït dos fets que il·lustren –alguns dirien que demostren ‘científicament’– com el panorama de l’ecosistema espanyol televisiu vist des de Catalunya respon ben poc a una concepció plural i que, contràriament, reforça encara més un model duopòlic que, sumat a altres ofertes minoritàries, expressa un discurs unívoc d’oberta bel·ligerància al procés democràtic que la ciutadania va avalar a les urnes el 27-S. Un discurs que, no ho oblidem, representa el 80% del consum televisiu de les catalanes i els catalans.

L’informe sobre el tractament de les televisions durant la campanya del 27-S elaborat pel CAC ha donat titulars com l’escassa presència de la candidatura de Junts pel Sí als informatius d’Antena 3 o que la CUP no existís a Telecinco. Unes dades que coincidien força amb l’informe fet pel Síndic de Greuges de Catalunya dels primers dies de campanya, en el qual s’incorporava també l’estudi de La Sexta i Cuatro.

Però anant més enllà, les seves dades més qualitatives han estat tan poc sorprenents com molt esfereïdores pel que fa a la manca de pluralisme de les televisions espanyoles analitzades i, per tant, també TVE. En tots els grans temes que van incidir durant la campanya electoral: la multitudinària Via Lliure de l’11-S, la falsa amenaça del corralito, o els distints pronunciaments internacionals sobre el procés d’independència, van ser tractats de forma clarament tendenciosa, silenciant la veu del Govern català, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural i les dues candidatures sobiranistes, però donant en canvi tot el protagonisme al Govern espanyol i fins i tot a l’autoanomenada Societat Civil Catalana. Això és pluralisme i la resta són punyetes.

No és estrany que Maurizio Carlotti –per cert, convidat fa pocs mesos a un Fòrum del CAC– acusés la nostra autoritat audiovisual “d’assetjament” i “d’intimidacions”, per haver fet públic aquest estudi. Una reacció ben lògica de qui està ben acostumat a fer negoci televisiu en un Estat que no té cap autoritat que vetlli pels continguts audiovisuals, especialment en temes de pluralisme i deontologia informativa… Si us plau, no considerem la CNMC espanyola com un CSA francès o altres autoritats audiovisuals europees de veritat, si no és que volem caure en el ridícul més espantós.

L’altra notícia ha estat la confirmació que el Govern espanyol atorgava més canals a Atresmedia i Mediaset, a més de la ultranacionalista 13tv, el Real Madrid i el grup Secuoya. Un reforçament del duopoli televisiu i de la resta de grups amb seu a Madrid que va ser definit sense cap vergonya intel·lectual pel ministre Sòria com una decisió que responia a la defensa del “pluralisme d’idees i corrents d’opinió”; i que tot i ser una decisió 100% governamental amb un plec de condicions totalment subjectiu, “la discrecionalitat és propera a zero, per no dir pràcticament zero”. Bé, és el mateix ministre que va córrer a indemnitzar l’empresa de Florentino Pérez pel fiasco de Castor. Bé, això és l’Estat que molts catalans volen desconnectar-se’n ben aviat.

Certament, Vocento i Prisa s’han queixat d’haver quedat fora de la repartidora, però no oblidem que el Govern espanyol de torn va afavorir-los en altres ocasions, fins i tot a l’hora de poder fer un bon negoci de les seves concessions televisives, un cop decidien tancar o desprendre’s dels seus respectius canals.

A molts no ens ha sorprès aquestes dades del CAC que certifiquen una decidida línia editorial d’aquests influents mitjans d’amagar el que passa a Catalunya i, quan en parlen, mostrar només el discurs de la por i de les amenaces. I això és una vulneració del que hauria de ser una oferta televisiva estatal que oferís uns mínims de pluralisme, cosa especialment greu quan hem d’incloure els mitjans públics de RTVE. No és nou, no era desconegut, però és un greu problema d’accés al dret democràtic a una informació equilibrada per a molts dels nostres ciutadans, que tenen aquests mitjans com les úniques finestres mediàtiques per saber què passa al seu voltant.

I si el nostre país té un problema gros, el CAC en té tres. Tres amb noms i cognoms. Una autoritat audiovisual com la nostra pateix d’un greu problema de legitimitat interna quan la meitat dels seus consellers, provinents directament de càrrecs parlamentaris del PSC, PP i UDC, signen conjuntament un vot particular en què, a banda d’intentar desqualificar l’impecable informe fet pel mateix CAC, neguen la seva competència per avaluar el pluralisme de les televisions espanyoles que es reben a les llars catalanes. Haver signat un vot en el qual pretenen negar el que preveu l’article 1.2 de la llei del CAC hauria de ser motiu suficient perquè –per dignitat o per coherència o per les dues coses alhora– dimitissin… Que ningú no pateixi, que això no passarà. Però hem de fer un pensament urgent amb el CAC, també.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació. 

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram