El periodisme consisteix a saber què és notícia i, sobretot, a identificar què és més notícia. Parlem de jerarquitzar els relats dels esdeveniments. Per això els mitjans són indispensables: endrecen l’interès general a partir de criteris clars que tenen en compte factors tan rellevants com l’impacte d’un fet en la vida de les persones i les conseqüències que se’n poden derivar. Quan el periodisme no fa aquesta funció o desfigura la jerarquia amb interessos espuris, el fracàs és terrible i provoca la pèrdua de credibilitat de la tasca que la ciutadania espera dels mitjans. A Espanya, això va passar el passat mes d’octubre, quan la DANA va castigar el País Valencià i altres zones de l’Estat.
Mentre els diaris de Barcelona, València i allò que alguns anomenen la perifèria recollien puntualment els efectes catastròfics d’un fenomen natural sense precedents d’aquesta magnitud, la majoria de diaris de Madrid van obviar aquesta realitat en les seves portades de paper del dimecres 30 d’octubre i van continuar parlant de corrupcions reals o inventades al voltant de Pedro Sánchez. Amb l’honrosa excepció d’El País, els rotatius de paper amb més circulació a la capital espanyola van decidir que el drama de valencians i manxecs no mereixia figurar com a notícia principal. Posem uns exemples: les portades d’El Mundo i ABC parlaven amb grans titulars de la dona de Pedro Sánchez, Begoña Gómez, un assumpte que encaixa en el relat oficial de l’oposició de dretes, que ara proclama que “tot és corrupció”, un cop ha esgotat els discursos inflamats sobre l’amnistia, la immigració i Veneçuela. El contrast amb les capçaleres editades fora de Madrid era esfereïdor i provocava moltes preguntes.
Què ha passat en algunes redaccions madrilenyes durant aquests anys perquè la mirada sobre els esdeveniments s’hagi enterbolit fins a aquest punt? Quins valors animen els periodistes que dirigeixen uns mitjans que, d’altra banda, es dediquen a donar lliçons constants de professionalitat? On és anat el més mínim sentit comú quan les ulleres fosques de la pura ideologia s’imposen als criteris habituals de valoració dels fets amb tanta barroeria? Podem atribuir aquesta fallida a una mena d’entotsolament del periodisme madrileny, emborratxat del seu suposat paper de termòmetre del que allí anomenen “vida nacional”? Les preguntes poden ser moltes, però ningú no reconeixerà l’error colossal d’una praxi que transforma el periodisme en propaganda maldestra al servei d’una batalla partidista histèrica, oportunista, irresponsable i de vol gallinaci.
“No espero res d’un determinat periodisme madrileny, clavat cada dia en les trinxeres del sectarisme més feréstec. El fracàs professional i la misèria moral d’alguns haurà d’estudiar-se amb tots els ets i uts”
Suposo que, encara que no ho reconeguin, els directius dels diaris que van menysprear la gran notícia del dia van sentir una certa vergonya. Ho dic perquè, finalment, les portades de paper del 31 d’octubre d’aquests rotatius –tots ells amb una línia editorial de dretes i propera al PP– van recollir com cal les malvestats que han provocat tantes pèrdues en vides humanes, infraestructures i béns materials diversos. El retard de 24 hores en valorar correctament l’impacte de la DANA a tots els nivells no té cap excusa ni cap justificació professional. Vull dir que aquests directius de diari serien suspesos en qualsevol facultat de comunicació i podrien ser acomiadats perfectament per negligència i incompetència provades.
Escric aquest paper quan el president valencià, el popular Carlos Mazón, apareix completament aclaparat i desbordat per atendre els periodistes, com una mena de zombi que té la mirada perduda i va enfilant paraules buides enmig de la indignació ciutadana. Escric aquest paper quan és una evidència clamorosa que la gestió del Govern autonòmic ha estat nefasta a l’hora de preveure i advertir la població davant un fenomen natural d’unes característiques extraordinàries. Dit això, quan passi el moment urgent d’atendre els milers d’afectats, enterrar els morts, netejar els carrers i les cases, i reconstuir les vies de comunicació malmeses, començarà el necessari escrutini tècnic i polític dels fets. I, aleshores, també serà el moment imprescindible de la premsa com a vigilant de l’acció de les administracions públiques i les empreses privades durant els dies de la catàstrofe.
Em demano què podem esperar dels mitjans que han demostrat un retard i un desinterès tan exagerats quan toqui cobrir amb detall i precisió el que ens espera. Quina actitud tindran aquests diaris negligents quan la societat posi el focus sobre la fina ratlla que separa decisions tècniques i responsabilitats polítiques? El meu escepticisme és gran al respecte, per no dir que no espero res d’un determinat periodisme madrileny, clavat cada dia en les trinxeres del sectarisme més feréstec. El fracàs professional i la misèria moral d’alguns haurà d’estudiar-se amb tots els ets i uts.
La portada de paper de l’edició de dissabte 2 de novembre del diari francès Libération ens va recordar que es pot fer magnífic periodisme malgrat la distància geogràfica. El titular dels col·legues francesos era exacte i clar: Les morts évitables. Vet aquí una lliçó incontestable, elegant i memorable del que hem de fer els periodistes en tot moment, perquè és la nostra responsabilitat i allò que dona sentit al nostre ofici.
Francesc-Marc Álvaro, periodista i diputat al Congrés.
Article publicat al número de tardor 2024 de la revista Comunicació 21.