Els nord-americans estan fent grans esforços per salvar la que fou la seva joia de la corona mediàtica: la premsa local. Els diaris locals han estat patint l’asfixia per totes bandes, fins i tot els estrenyien el coll els mateixos editors, en general. Un cop aflorada la catàstrofe ara es lluita per tornar al seu lloc el periòdic de proximitat des de les administracions, fundacions, universitats i algun monstre com Google. Després d’un silenci quasi absolut mentre es perdia el preuat patrimoni d’aquest mitjà, ara afloren estudis i s’investiguen fórmules per a la seva supervivència i retorn a la rendibilitat.
En determinats territoris, com a Catalunya, els països nòrdics i els comtats nord-americans, els diaris locals sempre han estat l’epicentre dels ecosistemes de notícies de proximitat. Tot i que les comunitats poden tenir altres fonts de periodisme, com ara emissores de televisió i ràdio i punts de venda només en línia, la bona premsa local ha estat proporcionada tradicionalment per la majoria de les notícies que es donen a les comunitats locals/comarcals.
La premsa de proximitat també ha estat especialment afectada pels reptes econòmics que afronta el periodisme, cosa que planteja preguntes sobre si aquests mitjans continuen sent els linchpins de la informació i coneixement de la seva àrea d’influència, i si hi ha un altre tipus d’eixos o influenciadors per ocupar-los.
El Nieman Journalism Lab nord-americà va fer públic el passat 6 de setembre un treball dels investigadors Philip Napoli i Jessica Mahone en el qual dedueixen que els diaris locals pateixen, però encara són –amb diferència– els productors de periodisme més significatius de les seves comunitats. Napoli i Mahone han realitzat un estudi que explora quins tipus de mitjans són els productors més significatius de periodisme de 100 comunitats mostrades aleatòriament als EUA. En total 16.000 històries que han analitzat per determinar si complien cadascun dels tres criteris següents: 1) era la història original; 2) era la història local; i 3) la història tractava d’una necessitat crítica d’informació.
Els resultats mostren, de manera força convincent, que malgrat les dificultats econòmiques que han suportat els diaris locals, continuen sent, amb diferència, els proveïdors més importants de periodisme de les seves comunitats. Han trobat, per exemple, que si bé els diaris locals representaven aproximadament el 25% dels mitjans de comunicació locals de la mostra, representaven gairebé el 50% de les notícies originals de la base de dades. La premsa local també va representar prop del 60% de les notícies locals de la immensa base de dades dels autors de l’estudi. Essencialment, els diaris locals van produir més informes locals a les comunitats estudiades que no pas la televisió, ràdio i mitjans únics en línia.
L’estudi de Media Lab també ens diu que la premsa de proximitat va produir poc més del 38% de les notícies tractades com una informació crítica. I quan l’estudi se centra exclusivament en històries que complien els tres criteris que he anomenat abans, la premsa local va representar gairebé el 60% d’aquestes històries. En resum, per tots els criteris utilitzats per avaluar la producció periodística local, els periòdics locals han tingut un excés de rendiment respecte al seu protagonisme entre la totalitat dels mitjans de comunicació locals.
Quan l’estudi se centra en fonts de notícies només en línia, les diferències són sorprenents. Els mitjans de comunicació només en línia van representar el 10% dels mitjans de comunicació locals de les 100 comunitats estudiades. Pel que fa a la publicació d’històries que es van analitzar, aquests mitjans representaven poc menys del 10% de les notícies originals, aproximadament el 13% de les informacions locals, aproximadament l’11% de les històries que atenien les necessitats d’informació crítica, i el 10% de les que satisfarien els tres criteris. A diferència dels diaris locals, els periòdics digitals solen produir periodisme aproximadament en proporció amb el seu protagonisme entre els mitjans de comunicació locals. Això, segons sembla, representa un important punt de distinció entre els diaris locals en paper i els digitals, els quals molts esperen que un dia els substitueixin.
Vull aclarir que l’estudi del qual informo està fet als Estats Units, però ja en el pròleg es diu que allà no en tenen pas l’exclusivitat, que no és pas un fenomen exclusiu seu. Per tant, i com estudiós dels mitjans de proximitat catalans, m’atreveixo a acostar el treball a la nostra realitat. No només es diferencien en matisos.
Val la pena assenyalar que, quan es comparen a l’estudi la producció periodística de la premsa local amb la de les fonts de notícies només en línia sense tenir en compte la quantitat, es comparen força favorablement. Per exemple, el 53% de les notícies produïdes pels diaris locals eren originals, en comparació amb el 48% dels mitjans només en línia. El 63% de les notícies de premsa de proximitat aborden una necessitat d’informació crítica, en comparació amb el 82% dels mitjans només en línia. El problema, doncs, és de quantitat. Els punts de venda només en línia continuen produint una part de la producció periodística dels seus homòlegs impresos.
Em fixo molt en un dels punts del resum de l’estudi publicat per Nieman: “Si bé els diaris locals representen aproximadament el 25% dels mitjans de comunicació locals de la mostra de l’estudi (que inclou digital, ràdio, televisió i altres), representen gairebé el 50% de les notícies originals de la nostra base de dades”. Com a Catalunya, la premsa de proximitat americana és la gran font d’on beuen les notícies la resta de mitjans.
A l’espera del què ens dirà el nou Informe de la comunicació a Catalunya, realitzat per l’InCom/UAB amb el suport de Naturgy, les dades de l’estudi americà s’assemblen molt a les de l’informe català de 2015-2016, fins i tot l’epíleg –on es fa una reflexió sobre l’estat de la comunicació a Catalunya– té enormes similituds amb l’estat actual de la premsa de proximitat nord-americana.
En resum, encara que la crisi hagi fet disminuir els diaris locals als EUA, l’estudi no només reconeix, sinó que demostra, que la premsa de proximitat en paper encara no ha estat desplaçada com a productora vital del periodisme “de casa”, i la llarga esperança de l’aparició de mitjans només en línia com a proveïdors comparables de periodisme local encara sembla estar una mica lluny. D’aquí que els americans apostin de nou, i amb força, per recuperar la premsa local en paper. Com que els responsables de les polítiques de comunicació i les associacions i organismes preocupats pel periodisme local català estan considerant els seus propers passos, i on invertir els seus esforços i recursos, potser val la pena tenir en compte aquests números. Fora picabaralles i antagonismes. No ens adormim!
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
