Catalunya és un país que té un ecosistema de mitjans molt i molt variat i heterogeni, però mai ens hem atrevit, de veritat, amb la premsa rosa. No jutjo la qualitat d’aquest tipus de periodisme o de safareig, com li vulgueu dir. Simplement analitzo la situació, sobretot ara que el programa de Catalunya Ràdio Que no surti d’aquí ha estat el centre de la diana de les crítiques arran de la polèmica amb el porter del Barça, Marc-André ter Stegen. Espanya, per contra, sí que està habituada a aquest tipus de mass media, més o menys afortunats, més o menys grocs, més o menys frescos, més o menys diferents. Només cal veure l’èxit de certs programes de televisió (de dubtosa qualitat) o de revistes històriques com Hola, Lecturas o Semana. A Catalunya no tenim aquesta cultura i això fa que tot es magnifiqui i que segurament no sapiguem ben bé com reaccionar amb casos com el de Que no surti d’aquí.
Però abans d’entrar en matèria, deixeu-me recordar un exemple de premsa rosa que es va posar en marxa a l’Alt Empordà fa uns quants anys. Conec bé el cas perquè soc d’aquelles contrades. Es tracta de l’Hora Rosa, una mena d’spin-off del setmanari Hora Nova de Figueres, propietat de l’empresari de la Jonquera i actual directiu del Barça Antoni Escudero. Aquella experiència va durar set anys i buscava radiografiar la societat empordanesa des d’un punt de vista de tafaneria, sobretot amb fotografies d’esdeveniments, festes, inauguracions, etcètera.
Per tant, trobem pocs precedents en aquesta matèria a Catalunya i el Que no surti d’aquí ha emergit amb força, però també ha tocat uns quants ulls de poll. Els seus presentadors, Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner, fan crònica social (com apunten ells mateixos) i s’ha de reconèixer que han aportat aire fresc a la ràdio pública, igual que El búnquer. Els dos programes han aconseguit un públic molt fidel (només cal veure com en Peyu, en Jair i la Neus omplen teatres amb la seva gira) i han aconseguit atreure nou públic i més jove a la ràdio, sobretot a través de l’estríming.
Els dos juguen al límit del fora de joc i forma part del seu encant, però, a vegades, es cremen. I això és el que va passar amb el cas Ter Stegen quan el Que no surti d’aquí va parlar d’unes suposades infidelitats de la dona del porter alemany. Tot plegat va desencadenar un tsunami. Comunicat de Ter Stegen defensant la seva honorabilitat, atacant el programa i la ràdio, i assegurant que era mentida; posteriors disculpes dels presentadors; cancel·lació del programa durant un dia; enrenous a la xarxa i als mitjans… Un suflé molt bèstia, que demostra que encara estem molt tendres en aquest àmbit de la crònica social. També s’ha d’admetre, però, que si la notícia no estava del tot contrastada calia haver posat el fre. En tot cas, la decisió de continuar amb el programa ha estat del tot encertada.
“A Catalunya no tenim aquesta cultura i això fa que tot es magnifiqui i que segurament no sapiguem ben bé com reaccionar amb casos com el de Que no surti d’aquí”
No és ben bé el mateix, ni es tracta de premsa rosa, però recordem el programa de Bricoheroes, a TV3 i també amb en Peyu i en Jair. Alguns dels seus gags van incomodar certs sectors i van arribar a rebre denúncies d’una associació de guàrdia civils, de l’entitat Hablemos Español o, fins i tot, una escena sobre la reina Letizia va ser eliminada. O l’Està passant, que va ser denunciat per una paròdia de la verge del Rocío. Una cultura humorística que, malauradament, alguns no acaben d’entendre.
I permeteu-me acabar aquesta columna amb un agraïment. Jo formo part d’aquesta legió de seguidors d’El búnquer, enganxat a no sé quantes biografies i que, molt sovint, escolto des del cotxe a través de l’app. Ara, en Peyu, en Jair i la Neus han anunciat que el programa s’acaba després de cinc anys. Ha estat un plaer escoltar-vos amics. Un plaer que ens hagueu acompanyat durant hores i hores i, per sort, encara ens queden uns mesos per seguir descobrint i redescobrint la història de personatges polièdrics i surrealistes. Ara el repte vindrà per part de la CCMA i Catalunya Ràdio per poder cobrir aquest buit. Esperem que siguin capaços de trobar nous referents com van fer en el seu moment amb el mateix El búnquer, Que no surti d’aquí o Crims.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
