Procrastinar és una paraula lletja, amb un to a consulta mèdica de revisió de la pròstata; és una paraula incòmoda, desconeguda, molt poc utilitzada –qui diu o admet “estic procrastinant?”. En canvi, és una paraula contundent que defineix quelcom habitual: ajornar una obligació o un treball.

Enmig de la gran pandèmia que vivim –no de la covid, sinó de la salut mental, invisible i ferotge– convivim amb aquest mot, que a sobre és un verb (fent un joc de paraules, el verb seria l’equivalent a la torre en una partida d’escacs). En el sector de la comunicació seria també ajornar (i aplacar, sense ç) el que saps que s’ha de fer, però sempre es frena per l’allau d’excuses que broten… no em ve de gust, ja ho faré demà, postergar, dilatar, ajornar… Els sinònims serien els peons dels escacs?

Procrastinar. El temps, invisible, però sempre present, ens envolta amb una idea-força, força reconeguda: saps que ho has de fer tard o d’hora. Perquè el temps no t’ho permet amagar indefinidament i és cosina de la gran dama dels escacs: l’idioma (sí, el rei seria el llenguatge).

Deixar per un altre dia el que saps has de fer avui sempre té un preu o un cost. Es pot procrastinar en tots els idiomes possibles, construïts o per construir, però, lamentablement, allò que procrastines (el mot és capaç d’empitjorar amb les variants) pertany al món de la química i el sòlid, una manera més de dir que el que tens al cap sense fer o desfer és un simple nus del que passarà.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

Caminant entre dinosaures
WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram