Fa poc, el Consell de l’Advocacia Catalana va celebrar una jornada dedicada a la presència del català als mitjans, anant més enllà del seu marc d’interès professional sobre el molt minoritari ús de la nostra llengua en el món de la justícia, sobre el qual, just una setmana més tard, presentaven conjuntament amb la Plataforma per la Llengua la campanya Defensem en català, defensem el català.
Un dels temes tractats a la jornada va ser el de la quota de música en català a les ràdios, que la Llei de política lingüística del 1998 marcava que havia de ser un 25% de l’oferta. En aquest més d’un quart de segle de vigència d’aquesta legislació, bona part de les emissores musicals no han pas acomplert aquest mínim, gràcies especialment al fet que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, durant molts anys, enlloc de dedicar-se a garantir el seu compliment anava prenent acords que rebaixaven el que deia la llei. Sensacional!
La pressió del sector musical, però, va aconseguir, primer que el CAC s’ho tornés a estudiar a fons, i posteriorment, a finals de l’any passat, que adoptés l’acord de fer complir aquesta quota, deixant el 2025 com a període d’adaptació, per la via de fer incrementar els percentatges d’emissió de les emissores que estaven lluny o molt lluny d’aquesta quota.
Més enllà dels efectes benèfics d’aquest acord de la nostra autoritat audiovisual, tant econòmics per al sector de la música com culturals i de país pel pas cap a una certa normalització lingüística del nostre panorama sonor, cal assenyalar una obvietat que ens mostra la feblesa institucional en la defensa del català i dels drets lingüístics dins l’ecosistema mediàtic i audiovisual: que cal felicitar-se quan es fa complir un precepte legislatiu que li va a favor. Quan això hauria de ser el més normal del món! Vaja, que s’hauria de donar per fet que s’actua sempre d’aquesta manera… Però no és pas així, malauradament.
Una de freda i una de calenta
L’altre tema tractat en aquella jornada, la legislació que afecta al conjunt del sistema audiovisual, ha estat objecte de diversos articles anteriors per part meva. En tot cas, crec oportú assenyalar que, mentre en les quotes de música en català a la ràdio el CAC va prendre una encertada decisió, després de molts anys d’avalar el que, dit planerament, podríem definir com a incompliment de la mateixa llei, en el cas de l’aplicació de la llei estatal de l’audiovisual no podem dir pas el mateix, malauradament, sinó tot el contrari, o quasi.
Fa 25 anys, el Parlament va decidir que Catalunya faria com els països més avançats d’Europa i es va dotar d’una autèntica autoritat audiovisual independent –això sí, limitada per les competències autonòmiques– posant fi a l’etapa fundacional d’un CAC que era, fins llavors, només un organisme consultiu del Govern. I el paper d’una autoritat no és la de queixar-se quan les lleis no s’apliquen, sinó el de fer tot i més per tal que es compleixin.
Fer llista dels preceptes que donen alguna –escassa– garantia a l’oferta televisiva en català i a les plataformes i que no s’estan acomplint és ben fàcil de fer, per desgràcia: tots els que figuren a la llei estatal. Tots. Fins i tot aquells que tenen un termini fixat al calendari. Ja portem més de dos anys, dos!, incomplint-se el mandat que tenia la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència de promoure un acord d’autoregulació de totes les plataformes OTT per al foment dels continguts en català, basc i gallec en els seus catàlegs. I dic totes, en tant que el text legislatiu assenyala explícitament que també afecta les OTT que tenen la seva seu fora de l’Estat espanyol. És a dir, que el foment de l’oferta en català implica des d’Atresplayer a Max, de Disney+ a Mitele.
I parlant de la CNMC, és realment al·lucinant que no només hagi adoptat tres acords contraris a la unitat de la llengua, que afecten molt negativament els exigus percentatges en l’oferta o la inversió de continguts en català –més encara quan hi ha diversos catalans al seu consell, que no hi són pas gratia et amore, precisament–, sinó que ningú, ningú, començant pel mateix CAC, no hagi encara actuat amb contundència per obligar-los a fer una necessària rectificació d’aquest indecent i intolerable capteniment.
Deia el president Lluís Companys que “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Doncs sembla que quan la cosa va de la defensa del català a l’audiovisual, les nostres institucions no fan pas els deures, per dir-ho amb suavitat.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
En el món de la comunicació, m’exalta el nou i m’enamora el vell - Joan Camp
