Aquests dies arrenca la nova programació en català a TVE, amb un molt destacat augment d’hores d’emissió i nous programes al llarg de la setmana: La metro, Obrim fil, Desmarcats, En línia, Perduts en el temps… Una àmplia i diversificada oferta de continguts, amb un protagonisme molt destacat de programes d’actualitat, que incorpora al nostre país algunes fórmules practicades en els darrers anys per altres televisions públiques europees, com l’emissió conjunta, radiofònica i televisiva, d’un magazín informatiu matinal, com serà el Cafè d’idees, que pren el nom de l’espai d’entrevistes que feia la temporada passada Gemma Nierga a Ràdio 4.

Sens dubte, aquesta nova i ampliada programació de TVE Catalunya, juntament amb el reforçament de la graella de Ràdio 4, són una bona i destacada notícia per a l’espai de comunicació en català. Sens dubte.

Com ha recordat ella mateixa, a principis de l’any passat, coincidint amb la celebració del 60è aniversari de TVE Catalunya, Rosa María Mateo va anunciar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el que ara ja és una realitat. Nova etapa a Sant Cugat de la qual vam tenir ja algun tast el 2019, amb la sitcom Bany compartit, que tancava un parèntesi de molts anys a TVE Catalunya sense continguts de ficció propis. Vinculat amb això, l’anunci fet pel director de RTVE a Catalunya, Pere Buhigas, de tornar a produir teatre en català afegiria una altra nota positiva al que estem comentant. Suposaria reprendre el que havia estat una llarga i exitosa història de producció de dramàtics en aquella casa que, però, va interrompre’s el 2005. És més, cal recordar que el primer espai en català a la televisió va ser precisament la representació als estudis de TVE a Miramar d’una obra de teatre, la Ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra, el 1964.

Però es manté una assignatura pendent

L’anterior director de RTVE a Catalunya, Carles González, fa un parell d’anys va fer una reflexió en forma de proposta: que s’inclogués a la programació de Clan l’opció d’àudio en català en els seus continguts, assumint la Generalitat el cost del doblatge corresponent. Aquesta idea, expressada en una de les taules rodones del MAC de Granollers del 2018, podia sonar prou bé a segons qui, però en tot cas exemplificava amb tota la seva cruesa en quina situació es troba el català a la graella de TVE: només existeix als programes en “desconnexió” per a Catalunya. Queden lluny algunes, poques, bones pràctiques de l’època de la TV analògica, com la doble versió dels Barri Sèsam que es produïen als estudis de Sant Cugat, o les retransmissions esportives amb locució catalana. Passen els anys i la presència del català continua sent una quasi excentricitat en la programació d’àmbit estatal.

Dit d’una altra manera, el que seria d’allò més normal en la televisió pública de l’Estat espanyol seria oferir part de la seva programació (si més no els continguts que ja es doblen al castellà) en quatre idiomes, o mostrar amb assiduïtat l’ús de la llengua catalana, basca i gallega en tots els àmbits de la vida col·lectiva: des de les expressions culturals i artístiques a la conversa entre un representant del Sindicat de Llogaters i el portaveu d’algun grup del nostre Parlament, per parlar d’un fet noticiable ben recent. Fer normal a les seves emissions el que ara és quasi invisible o, millor dit, inaudible.

Per posar un exemple: no només es poden comptar amb els dits d’una mà les cançons en català que s’han interpretat a les diverses temporades d’OT a TVE (les de Telecinco van mantenir el seu marcador a zero), sinó que els concursants havien d’adreçar-se obligadament en castellà quan parlaven telefònicament amb la seva família durant el programa, fos quina fos la llengua en la qual es relacionessin fora d’ell. Aquesta prohibició a l’ús del català va descobrir-se durant la primera temporada, arran de la renyada que va rebre la cantant Beth per no parlar en castellà amb la seva mare en antena. Una norma aberrant que es correspon plenament amb el model militantment monolingüe de l’oferta televisiva pública i privada espanyola. I no és pas l’única.

Una altra cosa seria respondre adequadament a la realitat plurilingüística de l’Estat espanyol, cosa que haurien de fer també les televisions privades estatals en la seva programació… i que no fan ni per casualitat. En les disposicions de l’extinta Llei de televisió privada això es contemplava, ni que fos limitadament, però va desaparèixer del tot en el text de la vigent Llei General de l’Audiovisual. Unes antigues disposicions que caldria pensar en actualitzar-les al nou entorn digital i multiplataforma, per poder-les reintroduir legislativament quan la transposició de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual arribi a les Corts espanyoles. Però això no serà pas demà mateix.

Ara, el que cal és felicitar els professionals i directius de RTVE Catalunya i desitjar-los molts èxits.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.