El cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, el general José Manuel Santiago, va explicar-nos el passat mes d’abril –quan les rodes de premsa sobre la situació de la pandèmia les feien encara els militars– que la benemèrita es dedicava a vigilar les informacions que corrien per la xarxa per “minimitzar” les crítiques a la gestió del Govern de Pedro Sánchez enfront la Covid-19 i evitar que les mentides circulessin impunement.

Tal i com era de preveure, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va sortir a treure’l de la galleda en què el comandament de la benemèrita s’havia posat tot solet. Grande-Marlaska tot ho arregla atribuint-ho a malentesos. Ja sigui el nom de l’operació Volhov, que resulta que en realitat era Voloh –ens prenen indefectiblement per idiotes!–, o la poca traça del general Santiago, explicant amb impunitat que els cossos i forces de seguretat de l’Estat que paguem entre tots es dediquen a vigilar les xarxes perquè les crítiques al Govern no surtin de mare.

Resulta inevitable recordar aquest fet greu que s’ha volgut convertir en anècdota per entendre bé els riscos que suposa que el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’hagi tret de la màniga una comissió permanent contra la desinformació a proposta del Consell de Seguretat Nacional.

La notícia ha aixecat polseguera i amb raó. La Llei de Seguretat Nacional ja atorga eines a l’Estat per fer front a les amenaces (unitat territorial, ingerències de tercers països, etc.) que l’Executiu ha volgut fer servir de coartada per justificar la creació d’aquesta comissió permanent de lluita contra la desinformació. En conseqüència, és fàcil atribuir-li al Govern més intencions de les que formalment exposa per convèncer-nos de la idoneïtat d’aquesta mesura.

Només cal anar al redactat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat i perdre-hi una estona per adonar-se que és prou general com perquè sigui inevitable arribar a la conclusió que això no és més que un calaix de sastre, que deixa en mans de la discrecionalitat governamental la decisió sobre on posar l’ull per determinar què és i què no és desinformació. Això és extremadament preocupant.

Les amenaces –la desinformació n’és una, la pandèmia una altra– són el terreny més fèrtil perquè els governs es decideixin a ampliar el seu radi d’acció. L’objectiu d’un executiu, de vegades conscientment, de vegades no, sempre és créixer, ocupar espais, posar-se a tot arreu, controlar-ho tot. Sempre en nom del bé comú, això sí.

Passa, però, que aquest be comú moltes vegades –com va confessar innocentment el guàrdia civil que comentàvem a la primera línia– no és més que un interès particular, el del propi govern. I per això la ciutadania i els mitjans de comunicació han de ser combatius i evitar posar la catifa vermella a iniciatives que, en el fons, suposen més control governamental sense que el benefici que hauria d’anar aparellat quedi justificat. Aquest és el cas de la flamant comissió contra la desinformació.

Cal desconfiar dels secretaris de comunicació i dels entorns governamentals en el seu conjunt. No perquè siguin de naturalesa moral corrupta, ni tan sols perquè per força hagin de fer les coses pensant en l’interès del govern al qual romanen lligats per compromís polític o professional i no en l’interès general. No és això. És senzillament que un jugador no pot ser a més a més l’àrbitre. I un govern és, en el terreny de la veritat, un jugador més en companyia d’altres que tenen objectius i interessos diferents i legítims. El govern no pot arbitrar els partits de la veritat!

Per això és una molt mala notícia que es doni cobertura jurídica a què siguin aquests entorns governamentals polititzats els que acabin atribuint-se la potestat de determinar i alertar sobre campanyes de desinformació i fake news. La crítica hauria de ser unànime al respecte.

La millor manera de lluitar contra les fake news és que el periodisme faci la seva feina. Tota la professió periodística catalana ha aplaudit les televisions americanes que van tallar el discurs de Donald Trump explicant que s’estava produint frau en el recompte electoral. Van ser vàries les cadenes que van deixar d’emetre la roda de premsa del president americà argumentant per fer-ho que estava mentint i fent acusacions molt greus sense cap prova. Aquest revifar del pols de la professió sí és una manera efectiva de lluitar contra les fake news i la desinformació. Com també ho és, en el llarg termini, invertir en educació per fomentar esperits lliures i cultivats, capaços de valorar la credibilitat i confiança que mereix una informació. Es poden desenvolupar programes en aquesta línia, com ja fa el CAC per exemple, perquè els adults del demà siguin més difícils d’enganyar que els d’avui.

Però sobretot s’ha d’aprendre a viure en entorns complexos des del punt de vista informatiu sense sucumbir a la temptació d’acabar simplificant-los limitant la llibertat de pensament i expressió. Això darrer és, cap dubte al respecte, el més rellevant. Hi ha massa veus en aquest moment que, d’una manera o d’una altra, comencen a teoritzar sobre els beneficis de limitar aquests drets fonamentals. Ho fan en nom del bé sense adonar-se que estan obrint les portes de bat a bat a la foscor.

De cap manera el control de la veritat i la mentida pot deixar-se en mans dels governs. Aquesta qüestió és i ha de ser innegociable. La veritat del govern només és una entre tantes i en permanent conflicte amb d’altres igualment legítimes. Atorgar-li a l’executiu un nou avantatge en forma de control de la veritat és un suïcidi democràtic. I per arribar a aquesta conclusió no cal ser un llibertari, només cal creure de veritat en la llibertat d’expressió.

Josep Martí Blanch, periodista.