L’any passat, les audiències a Catalunya van situar el canal Super3 a la darrera posició dels canals infantils en obert, amb un Clan TV (TVE) que aproximadament li triplicava l’audiència i uns Boing (Telecinco) i Disney Chanel que més o menys li duplicaven. A més, i això tindrà un impacte internacional de molt gran abast per a tota l’oferta audiovisual infantil, Disney llançarà aviat la seva OTT (Disney+) un cop ja ha absorbit FOX, i Netflix fa mesos que està preparant-se com a alternativa dels serveis SVOD per al públic infantil i familiar a nivell mundial.
Fa set anys es va posar fi a l’experiència multiplataforma del canal 3XL, una aposta per relligar a l’oferta de la CCMA l’audiència que, per edat, deixava de veure el Super3. En paral·lel, les audiències del Super3 van iniciar una davallada que ha portat a les xifres que comentàvem abans.
Tenim el repte d’aconseguir la recuperació del lideratge del Super3. No com una cosa desitjable, sinó com una de les principals apostes estratègiques de la CCMA per al nou mandat. I això vol dir, també, posar-hi els recursos necessaris, molt més enllà de la compra d’algunes sèries noves que ara s’estan emetent pel canal (Jaume Roures en fa una oportuna reflexió a l’entrevista que publica Comunicació21). Una aposta estratègica en la qual seria més que desitjable poder establir col·laboracions amb la resta de corporacions públiques de mitjans audiovisuals en català. Col·laboracions ambicioses, no artefactes estranys com el Bon Dia TV.
El tema no és menor, sinó majúscul. Estem parlant de l’únic canal televisiu infantil en català existent arreu del món. Un canal singular que representa, entre moltes altres qüestions de màxima importància, la primera porta d’accés dels ciutadans del demà als continguts audiovisuals en llengua catalana, i la via més sòlida per al futur consum d’aquests a l’oferta juvenil i posteriorment adulta de la CCMA. Poca broma. Seria sobrer afegir que, quan parlem de l’oferta del Super3 per a la TDT, no ens podem oblidar de la importància creixent i crucial de totes les plataformes i serveis en línia del canal: des d’aplicacions al mòbil fins a la seva plataforma web, i altres vies de difusió presents i futures. Les noves generacions consumeixen més i més continguts en pantalles connectades, més enllà de la televisió del menjador de casa.
La situació del sector audiovisual català de producció d’animació fa molt temps que és lluny de poder tirar coets. Si mirem l’apartat de les pel·lícules, el tipus de producció d’animació generalment més costosa, es constata l’afebliment del sector. Si la gala dels Gaudí del 2014 fins i tot va haver de declarar deserta aquesta secció, cal afegir que, des de la famosa Chico i Rita del 2012, s’hi han presentat molt poques produccions. I algunes que han gaudit de més èxit de taquilla, com la nissaga de Tadeu Jones, han arribat a tenir una sèrie a la televisió, sí… però a Boing. Que lluny que queda la situació de la qual gaudíem fa uns anys, amb potents empreses com la desapareguda Cromosoma… Però hi ha elements per reconduir la situació, si es prenen decisions estratègiques.
Tenim un potent, molt potent, món editorial del llibre infantil; autors i autores d’èxit en aquest camp; il·lustradors i il·lustradores que guanyen premis internacionals; un escenari de creixement continu de la indústria dels videojocs a casa nostra; indústria de la joguina… Una suma de talents i teixits empresarials que permetria afrontar una empenta per a la producció d’animació si s’adoptés una estratègia multidisciplinar i transmèdia, en forma de projectes comuns amb una decidida visió d’entrar a competir al mercat internacional: literatura infantil i juvenil, llibre il·lustrat, còmic, videojocs, jocs de taula, sèries d’animació, marxandatge… Trobades com el Gamelab, el Barcelona Games World, l’Animac, el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, el Kids Innovation Day, el Fòrum Edita Barcelona…, podrien ser espais de reflexió i debat per construir aquesta estratègia. Una estratègia de futur que hauria de contemplar necessàriament i amb força les coproduccions internacionals, com a la resta de sectors de la nostra indústria audiovisual.
En tot cas, són actuacions que han d’anar en paral·lel, no pas supeditada una a l’altra. A la CCMA li convé tenir un canal infantil guanyador, amb independència de la procedència dels seus continguts. Si, a més, els de producció o coproducció catalana hi acaben tenint un pes molt important, millor. Molt millor per a tothom.
No serà el primer cop que ho assenyalo. El canal Super3 ha d’esdevenir un canal, no un mig canal com és ara, relligat a un 33 que precisa d’una altra reflexió. L’actual situació el penalitza a molts nivells, com el fet de condemnar-lo a la part inferior del llistat de canals dels serveis d’IPTV de les companyies telefòniques, al costat dels segons canals “autonòmics”, segregat del grup de canals infantils situats més amunt i fora de l’oferta de canals infantils d’accés via les aplicacions mòbil d’aquests serveis.
Sense haver de modificar l’actual canal compartit amb el 33 –tot i que la reorganització de l’oferta de canals de la CCMA és inajornable–, hi ha una via per tenir un canal complet per a la TDT que, a més, es podria replicar en totes les difusions en línia 24h/7. Un canal que competiria en qualitat d’imatge amb les ofertes de canals per internet: un Super3 en HD. Però si el MUX de la CCMA està ple a vessar? Certament, però Catalunya disposa de dos MUX de cobertura nacional, i un està greument infrautilitzat per un operador (Grupo Godó) que fa anys que incompleix les seves obligacions concessionals. Una més que discutible situació que s’ha vist agreujada amb l’actual oferta de 8tv, després de la desaparició de tota la seva programació informativa i d’actualitat que encara li restava a finals d’any, i que ha esdevingut un canal quasi irrellevant per a l’espai comunicacional català.
Qüestions transcendentals com aquesta no poden ser abordades per una CCMA que fa massa temps que té una presidència en funcions, esperant i esperant la renovació i la reforma de la seva llei. Però ni lleis ni normatives solucionaran aquest problema, ni altres que té la casa, si no hi ha darrere decisions estratègiques encertades i mitjans i recursos econòmics suficients. Ens hi va el futur de l’espai nacional de comunicació i cultura.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
Article publicat en el número de primavera 2019 de la revista Comunicació 21.
