Fa pocs dies el CAC organitzava una xerrada sobre educació mediàtica amb un dels responsables del projecte “germà” d’eduCAC als EUA, The News Literacy Project. Una conferència  de Dámaso Reyes centrada en la problemàtica de la desinformació, que domina el debat sobre les xarxes socials i els mateixos mitjans de comunicació i que, de forma errònia i reduccionista, encara es defineix per un terme que ha fet molta fortuna: les fake news.

Certament, que l’alfabetització o educació mediàtica acabi esdevenint una matèria curricular del nostre sistema educatiu seria un gran avenç. No es tracta, com ara, que moltes escoles ho incorporin, sinó que ho facin totes i es normalitzin finalment uns coneixements bàsics si volem construir una societat democràticament madura, que vol dir crítica i ben informada.

En tant que, sembla, aquest camí va recorrent-se positivament, a partir de tasques pioneres d’entitats com AulaMèdia, i més recentment amb la iniciativa del projecte eduCAC, toca de nou –lamentablement– aixecar el dit per un retard que ja porta deu anys. Parlo de la incorporació de l’educació en l’audiovisual a les aules de primària i ESO del nostre país. Així ho recull la Llei d’educació de Catalunya i, gràcies a la bona sinèrgia d’experts i entitats del sector, va quedar incorporat amb capítol específic a la Llei del cinema. Un altre àmbit en què aquesta segona llei tampoc no ha vist implementat res del previst al seu text.

Sense entrar en el disseny pedagògic de si aquests dos àmbits educatius haurien de formar una mateixa matèria o assignatura, o ser-ne dues d’independents –tot i estretament interrelacionades–, el que seria un error gravíssim és desaprofitar aquest procés de compromís creixent del món educatiu  –des dels seus professionals al mateix Departament– d’oferir coneixement als futurs ciutadans que van a l’escola sobre el món del periodisme, l’entorn mediàtic, les xarxes socials i els riscos de manipulació que hi planen, i no sumar-hi l’aprenentatge del llenguatge audiovisual; i amb ell la difusió i promoció de les obres de producció catalana a l’escola.

I no pas una suma accessòria; un capítol afegit a una futura matèria d’educació mediàtica. Ens referim a un element bàsic en la configuració de la cultura dels segles XX i XXI, i de respondre a una pregunta molt oportuna en aquests moments de multiplicació de l’oferta de continguts audiovisuals al nostre abast. Estem o no disposats a fer conèixer i estimar les nostres creacions audiovisuals –cinema, sèries… – com porten fent de fa decennis nòrdics o francesos amb tant d’èxit? De la seva resposta en dependrà, en bona mesura, el futur de la nostra indústria audiovisual i cinematogràfica.

Es tracta, simplement, de materialitzar el que comanden les dues lleis. Ens hi posarem?

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.