Ràdio 4 camina cap als 40 anys sobre un sòl de vidre

Quan l’Institut Oficial de Ràdio i Televisió, centre autònom de Barcelona, va decidir endegar un seminari de llengua catalana dirigit als primers professionals de Ràdio 4, va fer un pas endavant –absolutament oblidat– cap a la creació d’un llenguatge radiofònic en llengua catalana, només amb el petit antecedent de Ràdio Associació de Catalunya. Un equip de lingüistes, encapçalat per l’escriptor Robert Saladrigas i Josep Baiget i Masip, va ser l’encarregat d’escoltar els programes emesos (de manera singular els informatius) i elaborar un document on es recollien les anomalies, es donava la informació correcta i, sobretot, s’escrivien les frases senceres que eren repetides en llenguatge correcte, amb totes les explicacions possibles que ofereix la gramàtica. On més feina hi havia és en la creació de la llengua esportiva (futbol i bàsquet).

Senzillament, parlem d’un experiment sensacional amb excel·lents resultats. Jo mateix disposo, convenientment enquadernats, de quatre volums d’aquestes lliçons úniques que van assentar les bases del llenguatge radiofònic en català que van seguir més tard altres emissores de ràdio. D’una manera o altra, Ràdio 4 va ‘ensenyar’ a parlar ràdio en català als periodistes i locutors. Un llenguatge planer, però sòlid gramaticalment parlant, sense avançar-se a l’Institut d’Estudis Catalans, però fustigant-lo.

He repassat el primer treball (escrit a màquina i amb les còpies clàssiques de la vietnamita): “La base del missatge radiofònic està constituïda pel llenguatge verbal, la paraula, i pel llenguatge musical. Els efectes sonors complementen als anteriors llenguatges per tal de donar més veracitat al missatge. El silenci és, així mateix, un llenguatge significatiu d’aquest mitjà sonor; amb el silenci podem dir moltes coses”.

Llegeixo més: “Llenguatge radiofònic no és el mateix que llenguatge verbal. Paraula radiofònica és igual a paraula imaginada, font evocadora d’experiència sensorial més complexa. El text escrit per ràdio és text sonor, només així serà ‘llegit’ pel radiooient…” Entre els consells, es diu, per exemple: “Davant la improvisació no parlar del que no es coneix”.

Una fotocòpia en el darrer volum conté un text del qual no en sé ara mateix el seu autor. Escrit a la dècada dels 80, diu que les peculiaritats del llenguatge radiofònic condicionen l’expressió parlada. “El locutor radiofònic ha de ser conscient de la fugacitat del missatge; l’oient no pot tornar a escoltar el que li estan explicant, no pot comprovar si ha entès bé la informació. La seva única opció és en el moment, en l’ordre i amb el ritme que estableix el locutor. Per tant, parlar i escriure per a la ràdio implica saber utilitzar adequadament el principal instrument del periodista, la paraula. Per això es tindran en compte les característiques bàsiques del llenguatge”.

Crec que aquesta tasca que es va fer per i a través de Ràdio 4 no ha estat prou coneguda i reconeguda, com tampoc l’ingent treball de la seva plantilla de professionals en aquells difícils moments de la transició i les primeres passes de la democràcia. De manera injusta, el naixement de Catalunya Ràdio ha ocultat l’alletament que va donar-li la dida lluitadora Quatre.

Enguany, la primera emissora generalista en català camina cap als 40 anys, que els farà per Santa Llúcia. Antics professionals donen suport a un llibre històric que, escrit per un vetarà de Ràdio 4, Josep Adell, serà editat per Nautilus Comunicació, amb el patrocini de la Fundació “la Caixa”. El llibre segurament no anirà sol, perquè em consta que es treballa per mantenir viu el nom de la històrica marca radiofònica i recordar com es va ‘inventar’ una nova manera de fer ràdio, un nou llenguatge, un nou periodisme i un model radiofònic purament català

Certament, sembla que Ràdio 4 no hagi existit per a la professió, i els pocs que la recorden hi passen de puntetes, fins i tot des de les facultats de Ciències de la Informació. La Quatre va néixer pobre –amb un quilovat de potència en FM– i empobrida en la memòria l’han volguda deixar els que un dia van tenir la sort d’utilitzar-la políticament, sindicalment, socialment, culturalment, sense voler recordar el tresor de la il·lusió que durant anys hi han anat posant els professionals que s’han anat succeint. Els que foren els seus treballadors en la transició, i feren plegats amb el poble el camí cap a la democràcia, han estat uns professionals absolutament oblidats i la seva tasca –monumental– silenciada. Tot i les amenaces, trifulgues i pressions que varen tenir els seus periodistes, presentadors locutors, mai van defallir –encara avui no han defallit–.

Engendrada el mes d’agost de 1976 en un dels salonets del Via Veneto, després d’una pressió verbal de Joan Munsó Cabús que va obligar Rafael Ansón a fer una trucada telefònica a Adolfo Suárez, va néixer en pocs mesos –per Santa Llúcia– amb una mini emissora que estava emmagatzemada a Montjuïc (tot el que es podia fer, va dir aleshores Jorge Arandes, el gerent de RNE a Catalunya).

Però aviat milers de catalans se la van fer seva. La Quatre va ser la ràdio en català de la transició i de l’adveniment de la nova democràcia, la ràdio que va fer possible més endavant, amb naturalitat, el naixement de l’emissora de la Generalitat; la ràdio que també avui està ajudant a fer possible l’inoblidable moment polític que els catalans i catalanes estem vivint.

Mancada de recursos econòmics, materials i humans, sense cap promoció ni estímul, i per tant sense massa audiència, Ràdio 4, malgrat tot, continua viva. I la història d’aquesta resistència és la que s’ha de recordar aquest any del quarantè aniversari, perquè l’espasa de Dàmocles continua sobre el seu futur i el dels seus professionals. Creieu-me si us dic que Ràdio 4 camina cap als 40 anys sobre un sòl de vidre.