Aquest divendres, 13 de desembre, festa de Santa Llúcia, és la data del 37è aniversari de Ràdio 4, l’emissora menyspreada. Feliçment, però, el Col·legi de Periodistes la voler recordar aquest dijous en un acte fresant, en el decurs del qual els assistents vam poder visionar les mobilitzacions i la lluita dels seus professionals per aconseguir mantenir viva l’emissora i fer un repàs als seus orígens, avui oblidats, de quan va ser la primera emissora generalista en emetre per a tot Catalunya (amb infinites mancances, això sí) en català. Es va inventar una nova manera de fer ràdio, un nou llenguatge, un nou periodisme i un model de ràdio purament català, del qual les emissores que van anant naixent després en van aprendre i, perquè no dir-ho, en van copiar.

Ara sembla que Ràdio 4 no hagi existit per a la professió i els pocs que la recorden hi passen de puntetes, fins i tot des de les facultats de Ciències de la Informació. La 4 va néixer pobre –amb un quilovat de potència en FM– i empobrida en la memòria l’han volguda deixar els que un dia van tenir la sort d’utilitzar-la políticament, sindicalment, socialment, culturalment, sense voler recordar el tresor de la il·lusió que durant anys han anat posant els professionals que s’han anat succeint. Els que foren els seus treballadors en la Transició, i feren plegats amb el poble el camí cap a la democràcia, han estat uns professionals absolutament oblidats i la seva tasca –monumental– silenciada. Tot i les amenaces, trifulgues i pressions que varen tenir els seus periodistes, presentadors locutors, mai van defallir –encara avui no han defallit–.

Ràdio 4 és la ràdio en català de la Transició i de l’adveniment de la nova democràcia, la ràdio que va fer possible més endavant, amb naturalitat, el naixement de l’emissora de la Generalitat; la ràdio que també avui està ajudant a fer possible l’inoblidable moment polític que els catalans i catalanes estem vivint.

Doncs aquesta Ràdio 4, l’emissora en català de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, fa aquest divendres 37 anys de vida. Va néixer el 1976 per voluntat política, en plena Transició però amb poca convicció, com ho demostren les sis amenaces de tancament, l’última al 2006.

Mancada de recursos econòmics, materials i humans, sense cap promoció ni estímul i, per tant, sense gaire audiència, Ràdio 4, malgrat tot, continua viva. I la història d’aquesta resistència és la que va explicar la nit de dijous Josep Maria Adell, que va ser durant anys el president del comitè d’empresa de RNE a Catalunya, mitjançant un vídeo que narra les diverses mobilitzacions que han engegat els treballadors de l’emissora des de la seva fundació fins a la gran mobilització del 2006 per aconseguir que la 4 no tanqués.

Celebro aquesta iniciativa del grup de treball de Cultura del Col·legi de Periodistes. D’aquesta manera, ben clara i transparent, per part del Col·legi es testimonia la defensa dels mitjans de comunicació públics en un moment tan difícil per a la seva supervivència.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació, exeditor d’informatius a Ràdio 4.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram