Els editorials d’Art Cullen a The Storm Lake Times van merèixer un premi Pulitzer el 2017. David deixant KO Goliat amb una fona. Els punyents escrits de Cullen van destapar que empreses amb interessos agrícoles finançaven secretament la defensa del govern del comtat de Buena Vista, a Iowa, en una demanda mediambiental interposada pels alts nivells de concentració de nitrats al riu Raccoon.
No va ser un Watergate, però aquesta investigació periodística va fer saber a polítics i poderosos que, per més que se n’haguessin anat a un racó de món a conxorxar, sempre hi ha algú mirant. Algú com Art Cullen, que des d’un periòdic de deu treballadors (gairebé tots família) i només 3.000 exemplars de tiratge, els va esmenar la plana. La petita aldea gal·la d’Astèrix fent passar per l’adreçador l’imperi romà. I sense poció màgica.
Un estudi elaborat el 2023 per l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal fa que la família Cullen no se senti tan sola al centre d’Iowa. A casa nostra, les 158 capçaleres de premsa comarcal tenen una audiència mitjana de més de 721.000 lectors diaris.
El catedràtic Jaume Guillamet analitzava el fenomen ja el 1982, l’any que va néixer Segre. “La premsa comarcal catalana”, deia Guillamet, “és un fenomen comunicatiu singular, sense parió arreu d’Espanya”. Tan singular com la demografia del nostre país. A Catalunya només hi ha 211 municipis que tinguin més de 5.000 habitants, però aglutinen el 90% de la població. A l’altre 10% no li interessen (o no li afecten) els problemes de mobilitat en hora punta a l’àrea metropolitana que ocupen molts minuts d’informació diària a les televisions i ràdios generalistes. Se n’ha de parlar? Evidentment. Una incidència a la xarxa de Rodalies és un mal de cap per a milions de persones. Però d’aquí a confondre les notícies locals d’una gran ciutat amb informació d’àmbit nacional hi ha una parada de metro, si em permeteu la ironia.
“Bones històries amb factor humà. Per això la premsa comarcal és una gran escola de periodisme. Una pedrera”
En plena crisi del sector es va publicar El último que apague la luz, un llibre de Lluís Bassets on s’augura que, quan la implacable llei de l’evolució de les espècies de Darwin comenci l’escabetxina de capçaleres, la premsa comarcal sobreviurà per la seva especialització.
Internet i, sobretot, les xarxes socials, han canviat les regles del joc. Ens llevem sabent què ha passat al món. La informació circula a una velocitat supersònica. Uniformitat informativa per gentilesa de la globalització. I, de nou, l’aldea gal·la reivindicant-se. Tots els mitjans dediquen la portada als resultats de les eleccions americanes? No, hi ha capçaleres que saben que no poden competir amb els recursos de les grans empreses de comunicació i difícilment atrauran públic intentant emular-les perquè els seus lectors hi busquen una altra cosa: periodisme de proximitat. Bones històries amb factor humà. Per això la premsa comarcal és una gran escola de periodisme. Una pedrera.
Carles Porta n’és un dels molts exemples. Ell va començar a Segre. “Quan escrius una crònica de la guerra dels Balcans”, diu Porta, “ningú ve a dir-te si t’has passat o si t’has quedat curt, però si expliques que es maten porcs de qualsevol manera perquè s’ha declarat un brot de pesta porcina a la teva comarca, el teu pare, que és un dels ramaders afectats, et llegirà la cartilla. Per això cada titular ens generava molts debats. Allò va ser la millor escola de periodisme que vaig tenir”. Una escola per aprendre que, com deia Gabriel García Márquez, el periodisme és l’ofici més bonic del món.
Anna Sàez Mateu, directora de Segre.
