Se n’ha parlat molt i ben justificadament de la necessitat de regenerar el món polític. De fet, el procés ciutadà que està protagonitzant Catalunya davant del món és un esdeveniment històric que il·lustra com la ciutadania organitzada pren el protagonisme i força, democràtica i cívicament, un canvi profund del panorama institucional i de relacions de poder d’un territori europeu. En canvi, es parla poc d’un element bàsic en tota societat oberta del s. XXI: l’ètica del periodisme.
Vivim en un escenari mediàtic –per no dir que patim– presidit pels intents permanents, diaris i continuats de manipular la percepció de la realitat i intervenir en la voluntat de la ciutadania. Ho ha estat fins el 27S i ho continuarà sent fins que Catalunya no pugui materialitzar el que les urnes van decidir diumenge. Malauradament, de moment, el que ens arriba des de Madrid per ràdio, televisió, digitals o premsa escrita respon, salvant comptades i digníssimes excepcions, als principis de la propaganda de guerra que hem analitzat en anteriors articles. Cap sorpresa. Han estat i són digníssims agents del discurs de la por i propagadors de l’amenaça d’un apocalipsi que ens exterminaria com a societat pròspera i europea. Una versió castissa de Walking Dead, on els zombis serien els independentistes i altra gent de mal viure.
I els mitjans catalans? Doncs hi ha de tot. Dels públics nacionals ja n’hem parlat. Pel que fa als diaris… Les dues principals capçaleres editades a Barcelona han trepitjat i fins i tot traspassat línies vermelles que el codi deontològic assenyala. Que els diaris són agents actius del debat polític i hi tenen un paper gens neutral és part consubstancial seva, des del mateix moment que van aparèixer als carrers de l’Europa moderna. No hi ha res, res, a dir que tinguin una línia editorial propera a determinada opció ideològica o política. És normal i és part de l’escenari d’una societat democràtica i madura. El que no és acceptable ni admissible és que esdevinguin aparells de propaganda manipuladora, i menys que siguin eines d’intoxicació. I cal recordar que la manipulació i la intoxicació són pràctiques que s’exerceixen tant per activa com per passiva. Publicant falsedats o amagant realitats noticiables, o sigui practicant la censura.
Per exemple, davant del cop de mà judicial contra TV3, i malgrat el clar i digne posicionament de molts col·lectius professionals i del mateix Col·legi de Periodistes de Catalunya contra la infame resolució de la JEC i els lamentables espais “compensatoris” al PSC, PP, C’s i Catalunya Sí que es Pot, no va haver cap mostra de crítica, ni tan sols de qüestionament, per part d’aquests dos diaris. Ja els hi semblava bé aquest atemptat a la llibertat d’informació?
Repassem alguns dels grans temes que han estat protagonistes de la campanya de la por que va condicionar, segur, el vot de centenars de milers de persones aquest 27S i quin tractament en van fer.
Perdre la ciutadania espanyola i europea: igual que la premsa espanyola, els dos diaris no van publicar en portada la gravíssima relliscada de Rajoy a la ràdio en què es reconeixia que en una Catalunya independent els ciutadans no perdrien ni la ciutadania espanyola ni l’europea. Censura?
Corralito: els dos diaris van publicar en portada la mentida que va explicar Linde. Un cop va haver de rectificar-la dos dies després, ni l’un ni l’altre van destacar aquest desmentiment enlloc. Censura?
Amenaça dels bancs de marxar: mentre que el comunicat de la CECA i AEB va ser motiu de grans titulars, la rectificació feta pel BBVA al Col·legi de Metges no va merèixer cap atenció en portada en aquests diaris. Censura?
En general, aquests diaris han donat tot l’espai i més a qualsevol missatge que advertís o amenacés de suposats riscos o desgràcies vinculats al procés d’independència, i han silenciat o empetitit qualsevol informe, estudi o declaració de signe contrari. Si això podria ser una praxi periodística opinable i fins criticable, el que ja va superar tots els límits de la barroeria va ser l’article 15 preguntes sobre la independència del dia de reflexió, que resumia els corresponents articles publicats a les portades dels dies de campanya amb titulars dignes de publicacions com Mongolia o El Mundo Today, com ara: Amb la independència, tindríem trens i avions? Mala fe, el resultat de consumir algun psicotròpic o simple estultícia? Parlem d’un diari que l’endemà de les eleccions publicava en portada els mateixos càlculs indecents que va fer el PP, el PSOE i gairebé tota la premsa madrilenya: que va votar més gent no que sí el 27S, sumant barroerament com un tot des del PP a Catalunya Sí que es Pot.
Recupero el fil. No hi ha res a dir amb la tendència política o ideològica d’un mitjà, fins i tot hi ha poc a dir si la seva línia informativa és poc o gens plural. Però el que vulnera el codi deontològic del periodisme, el que trepitja els principis bàsics d’aquesta professió, és la mentida i la censura. Tant de bo el Col·legi de Periodistes hi fes alguna cosa. La regeneració d’una societat també passa per aquí. Ens ho mereixem.
I malgrat ells i molts altres mitjans, quasi dos milions de catalans van votar sí sense por. És el “problema” de les societats madures i cultes. I ho serem del tot quan siguem un país normal amb mitjans periodísticament normals.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
