Dels ensenyaments que es van derivar del Congrés Interpirinenc de Mitjans de Proximitat de la tardor passada, a la Seu d’Urgell, vaig recollir la important metamorfosi que ha viscut, i viu, el periodisme. Reinventant-se a partir dels èxits collits fusionant la tecnologia amb les històries, perquè malgrat totes les transformacions l’audiència segueix esperant bones històries. El professor Ramón Salaverría va recordar als assistents que la professió periodística ja té nous paradigmes o models per intervenir en la societat de la informació i un d’ells serà l’automatització intel·ligent, aplicable fins i tot al periodisme de proximitat, eix del congrés.

Ara estem desenvolupant i assimilant els aclaparadors canvis en els hàbits d’ús d’internet, que porten totes les persones a dedicar més temps a estar connectats, mitjançant diferents dispositius, en qualsevol lloc. En aquest escenari, la gestió i posicionament en xarxes socials s’està convertint en el recurs més important dels mitjans en la seva intenció d’establir una sòlida relació amb els receptors de la informació, per qualsevol mitjà, de manera que avui, més que mai, la divisió entre fer negoci a la xarxa i fora de la xarxa s’està difuminant.

Precisament, el ponent de la Universitat de Navarra va presentar a l’auditori un primer estudi sobre mitjans digitals a l’Estat espanyol, que és tota una experiència i demostra, una vegada més, que hi ha un acord més o menys consolidat per elevar l’accés a internet a un dret universal. Les dades que maneguen els investigadors abonen la tendència al canvi que condueix a una nova fase de la convivència dels diferents suports i a un major pes dels cibermitjans en el panorama comunicatiu, singularment local, matisat per una poderosa i gairebé omnipresent veu ciutadana.

De la lectura d’un nombre significatiu de mitjans digitals catalans de proximitat dedueixo que el desenvolupament és expressiu, i que mostra un desig per experimentar i descobrir noves possibilitats. Ara bé, la modèstia de recursos dels mitjans locals de Catalunya fa que les experiències del trànsit dels mitjans a la societat xarxa ofereixin una doble cara. D’una banda, s’han adaptat i canviat, però de l’altra estan tenint moltes dificultats per avançar, sobretot perquè els seus models de negoci es veuen afectats per la renovació del model que caracteritza la “societat xarxa”. És veritat que han ocupat espai i han entrat en una fase d’adaptació constant i d’experimentació, amb molt pocs recursos. El resultat, per tant, és un nou mapa en el qual conviuen mitjans nascuts prèviament en un altre suport amb mitjans nadius digitals, i una recerca constant de tots per intentar trobar models que facin sostenibles i independents els seus projectes informatius. No obstant això, en el mateix CIMP, els congressistes van manifestar de manera unànime la necessitat de descobrir solucions a través de formats des de la innovació. Una de les claus per les quals l’esmentat congrés tindrà continuïtat fins i tot amb suport de la Unió Europea.

Està clar que tenim un renovat ecosistema mediàtic que estimula nous enfocaments i redissenys professionals, de moment propis del web 2.0, que es troben encaminats a aconseguir una major presència de tots els escenaris. Segurament, els mitjans tradicionals no es fusionen amb les xarxes socials, el “nou aparador”, perquè allí està l’atenció i l’interès de la ciutadania, generant nous continguts, nous enfocaments i històries, i en altres casos consolidant versions totalment noves. No obstant això, avui per avui les xarxes socials estan en el paisatge de la comunicació i tenen un paper rellevant en la vida de molts ciutadans, i els propietaris de mitjans del nostre país n’han pres plena consciència, com ho fan ja també els mitjans en èuscara amb el suport de les universitats basco navarreses i el seu observatori de la comunicació, Behategia.

És cert que hi ha una gran varietat de vies de finançament, però hi ha molta inestabilitat i els models sostenibles brillen per la seva escassetat. D’aquí que el finançament constitueixi un dels objectius prioritaris, encara que no l’únic. Aquest és el punt més flac dels mitjans de proximitat catalans. Al País Basc, una recent ordre de la Conselleria de Cultura i Política Lingüística parla de la consolidació, eficiència, desenvolupament i normalització dels mitjans de comunicació en èuscara. Amb aquest motiu es porta a terme la regulació i convocatòria de les subvencions, que tindrà en compte l’activitat dels mitjans de comunicació subvencionables durant el període 2019-2021; és a dir, durant un trienni, període que sembla adequat per desenvolupar un projecte. A Catalunya l’ajut és només anual. Per al compliment de l’objectiu fixat, els bascos destinaran 12.165.900 euros, una quantitat molt per sobre de l’oferta a casa nostra, tenint en compte, a més, la important diferència de nombre d’habitants entre una nació i l’altra.

Aquest exemple ofereix a Catalunya una manera d’operar diferent. Els projectes basats en el conveni estan signats no només pel Govern basc, sinó també per les tres diputacions forals de la comunitat autònoma. Per què no importem a Catalunya aquest model? És prou evident que la suma d’aportacions del Govern de Catalunya i de les quatre diputacions del país milloraria l’abast dels ajuts. Però per als bascos també constitueixen objectius rellevants la recerca de la renovació en els sistemes de producció, en els models narratius, en la implicació dels ciutadans i en el desenvolupament dels productes.

Així doncs, un adequat i suficient finançament amb el suport de l’Administració facilitaria fer front als grans desafiaments dels mitjans en aquest 2020, entre els quals la contínua cerca de models de negoci que ofereixin millors resultats, que es va escoltar manta vegada en el CIMP de la Seu d’Urgell. És cert que hi ha una gran varietat de vies de finançament, però hi ha molta inestabilitat i els models sostenibles brillen per la seva escassetat. D’aquí que el finançament constitueixi un dels objectius prioritaris, encara que no l’únic, i l’obligatorietat que té el Govern de donar-hi suport suficient.

Cal tenir consciència dels molts reptes per al periodisme que és de la societat. Hi ha, per tant, reptes per als ciutadans, les empreses i els periodistes. És l’hora de la reinvenció per intervenir en la ciutadania amb respostes coherents als desafiaments que planteja la societat digital de la segona dècada del tercer mil·lenni.

Sempre afermant primer la supervivència, la millor manera de sobreviure que té el periodisme i els productes periodístics en general –i el locals en particular– en l’era de la superabundància comunicativa és oferir peces periodístiques amb un més gran valor d’intercanvi en plataformes de distribució diverses. El simple replicat de continguts o l’elaboració de peces irrellevants resulta inútil en un context especialment competitiu. Com també és gairebé inútil fer esforços sense el suport necessari i una millor comprensió.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.