Després d’una etapa intensíssima de vuit anys a diferents àrees de responsabilitat de comunicació de la Generalitat (Departament de Salut –dirigint la comunicació de la covid–, Presidència i Secretaria de Mitjans de Comunicació i Difusió), el mes de setembre he iniciat nous camins professionals dins del periodisme. Un d’aquests camins és la docència com a professor associat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Traslladar a les noves generacions tot el coneixement que he anat adquirint. Després de 25 anys, he tornat a trepitjar les aules de l’Autònoma.
Sentimentalisme al marge, és obvi que les coses han canviat moltíssim. Quan jo era estudiant, fer periodisme tenia molt prestigi, però fa anys que la professió ha entrat en crisi: sous baixos, precarietat, dificultats per trobar feina… Això no ho pot negar ningú. Per sort, la il·lusió dels estudiants encara hi és i, a vegades, també un cert romanticisme. En una reunió per donar la benvinguda als nous professors, un dirigent de la Facultat explicava: “Els nois i noies, quan entren aquí, pensen que seran corresponsals de guerra a l’Àfrica o uns grans analistes polítics i tenen idealitzada la professió, però, de mica en mica, s’adonen que hi poden haver molts altres camins i ben diferents”.
És en aquest context a l’hora de formar periodistes que em pregunto: cap on ha d’anar la professió? És obvi que els nous formats o la intel·ligència artificial estan donant un tomb de 180 graus al nostre sector, però continuo pensant que hem de doblar esforços en els mitjans locals i comarcals. Sempre han estat un dels bastions històrics del país i ho continuaran essent. I la majoria de grans mitjans ho entenen així, i poso tres exemples de les últimes setmanes que evidencien aquesta aposta per la proximitat.
Prensa Ibérica ha fet un moviment arriscat, però molt encertat. Ha fitxat com a director de Regió7 un professional de gran prestigi i recorregut: el catedràtic de Periodisme i especialista en periodisme digital Josep Lluís Micó. El seu currículum és tan extens que no el reproduiré ara perquè se’m menjaria mig article, però sí que us recomano l’entrevista que li va fer Comunicació 21 el passat 6 de setembre. És cert que Micó és el primer director de fora del territori en 46 anys, però el fitxatge d’aquest gran professional per part de Prensa Ibérica demostra que hi ha vida (molta vida) a comarques.
Un altre moviment interessant. L’aplicació mòbil de Catalunya Ràdio ha afegit una nova funcionalitat que permet les desconnexions informatives territorials en franges horàries. Els directes de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació incorporen espais informatius i publicitaris personalitzats segons el territori i en les opcions de configuració es pot escollir entre Catalunya Central i Barcelona; Tarragona i l’Ebre; Lleida i Pirineu, o Girona.
“Reivindiquem els mitjans locals, de proximitat. Reivindiquem la base (i el futur) del nostre periodisme”
No em puc oblidar d’un eix vertebrador del territori i del periodisme català, el que trepitja el carrer i els pobles: l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Enguany celebra 25 anys i fa poc ha estrenat nova imatge. I us dono una dada que corrobora la importància d’aquest canal informatiu, que s’ha convertit en imprescindible a Catalunya: des de la seva creació el 1999, l’ACN ha publicat més de 3 milions de continguts, ja siguin textos, àudios, fotografies o vídeos.
Jo també porto aquest ADN local a la sang. Va ser a Figueres, amb mitjans com l’Hora Nova o El Punt, on vaig fer les primeres passes en la meva carrera. I sovint comento una anècdota que demostra la força del periodisme més proper. Fer de periodista local és més complicat, molt més complicat, que fer de periodista polític o parlamentari. M’explico. Tenia 20 anys i estava fent un cafè a la plaça de l’Ajuntament de Figueres. En aquella època estudiava a la UAB i els caps de setmana feia alguns articles al setmanari Hora Nova. De sobte em sona el telèfon i una veu amable em diu: “Hola, soc la secretària de l’alcalde. T’estem veient des de la finestra de l’Ajuntament. Pots pujar un moment? L’alcalde vol parlar amb tu”. Ja us podeu imaginar quina sorpresa em vaig endur. Evidentment, vaig pujar i l’alcalde em va fotre un ruixat considerable (perdoneu el col·loquialisme) per un article que acabava de publicar i que no li havia fet gaire el pes. Després ens hem fet amics i ell segurament no recorda ni aquesta anècdota, però em vaig morir de vergonya. Això sí, em va fer madurar com a persona i com a professional.
Per tant, reivindiquem aquesta essència. Reivindiquem els mitjans locals, de proximitat. Reivindiquem la base (i el futur) del nostre periodisme.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
