Fa prop de dues dècades, concretament l’any 1999, el Parlament de Catalunya va iniciar, amb una resolució de màxim consens polític, professional i acadèmic, el procés d’equiparar la legislació audiovisual als paràmetres europeus; tant pel que fa al disseny institucional com pel que fa a l’adaptació als canvis tecnològics que estaven arribant, i que afectarien la mateixa manera d’entendre el sector de les indústries de la comunicació i la seva economia.
En els següents anys va néixer, com a resultat d’aquesta llavor, la llei de la comunicació audiovisual i les reformes de les lleis de la ‘Corpo’ –rebatejada com a CCMA– i del CAC, que esdevenia des de llavors una autèntica autoritat audiovisual, tot i només ser-ho sobre una part dels mitjans televisius que s’emeten al nostre país. Anys més tard, es va desfer el camí iniciat en la desgovernamentalització d’aquestes dues organitzacions públiques, amb una “contrareforma” que encara és vigent.
Ara, el Parlament de Catalunya ha obert de nou la porta a repensar la legislació de la comunicació audiovisual. Una oportunitat que ha permès que propostes que s’havien treballat aquests darrers anys puguin ser recuperades i posades sobre la taula del legislador. I una d’elles, la més destacada, és que el futur òrgan de govern de la CCMA adopti la fórmula de la cogestió, seguint el model de moltes empreses alemanyes, amb professionals de la casa com a futurs consellers.
La cogestió incorpora uns elements de cultura de les organitzacions i les empreses clarament positius en un sector tan dinàmic com la indústria audiovisual, que requereix una continua tasca d’adaptació i lideratge. Un model que pot –ha– d’afavorir la implicació dels professionals de la CCMA, aprofitar la intel·ligència col·lectiva que en surti, i amb ella, generar innovació i competitivitat. Una competitivitat de l’oferta de continguts dins el mercat audiovisual que no ha de ser entesa com a cap contradicció del seu paper de servei públic, sinó tot el contrari: el servei públic audiovisual només té sentit si assoleix grans audiències. Uns elements molt valuosos que podrien aportar eficiència al funcionament de la CCMA i de les seves empreses.
Una proposta en favor de l’eficiència de la CCMA que va ser treballada a fons durant tres anys i que a finals de maig es presentava al Col·legi de Periodistes en l’acte Cogestió, el millor per a la CCMA. Una presentació que comptà amb el suport de dos exdirectors generals i un expresident de la ‘Corpo’: Miquel Puig, Joan Majó i Enric Marín, juntament amb l’exconseller de Cultura i Comunicació Joan Manuel Tresserras.
Una eficiència que ha d’anar sumada a l’eficàcia si volem tenir els resultats desitjables. L’eficàcia d’uns mitjans que han de fer front a una duríssima competència per totes bandes; quan vivim uns canvis culturals de fons que fan clarament insuficient apostar només per les emissions a la TDT o a l’FM i no apostar també per les altres plataformes. Una eficàcia que requereix no només fer bons productes sinó millors, molt diversificats i pensats per a uns públics joves que, en general, ja no se senten gaire captivats per l’oferta de TV3. Una eficàcia que requerirà, més que mai, d’una bona sinergia, sense estèrils desconfiances, amb la producció independent; amb la resta de la indústria audiovisual catalana que ha hagut de sobreviure a la crisi amb molt de talent i esforç. Una sinergia que permeti plantejar, també més que mai, una clara i decidida estratègia d’internacionalització en coproduccions, produccions associades i aliances, pensant en l’espai mediterrani i amb la resta d’Europa, sense oblidar Amèrica.
I per ser eficaços calen més recursos. Tenir un pressupost suficient que permeti passar a l’ofensiva i atraure nous públics, i no només defensar les dècimes que permeten mantenir, pels pèls, un lideratge televisiu a Catalunya amb audiències que van a la baixa. No seré gens original si recordo que fer televisió és car, i que fer bona televisió ho és molt més. Sobretot quan, per criteris de servei públic i d’hàbits de consum, mai produiràs segons quins continguts de gran audiència i pressupostos més o menys modestos.
Juntament amb la introducció de la cultura de la cogestió, els òrgans de govern haurien d’incorporar definitivament els criteris de meritocràcia. És una evidència sense discussió que els mecanismes de selecció i posterior elecció dels càrrecs designats pel Parlament són altament deficients. Polèmiques generades al si del consell del CAC il·lustren abastament el greu error d’alguns nomenaments, per exemple. I això no se soluciona només des de mesures aritmètiques, de percentatges de vots o de grups proposants dels candidats, sinó d’un autèntic procés de selecció amb criteris de transparència, mèrits i professionalitat, molt llunyà de les actuals compareixences, hearings, que són poca cosa més que un estètic formalisme.
Una consideració final, que no agradarà tothom. L’anormalitat institucional del país que encara vivim, i que molts volem veure superada en pocs anys, ha obligat moltes institucions a ser més que el que els pertocava. Una situació estructural que les ha tensionat permanentment a nivell polític, i que farà molt difícil assolir els amplis consensos en l’elecció dels màxims càrrecs que serien desitjables, al marge de la idoneïtat de les persones, mentre Catalunya no sigui un país normalitzat institucionalment.
El cas de la CCMA seria el més clar exemple del que diem, amb uns mitjans que viuen sota una indecent operació de desprestigi, que s’ha multiplicat aquests darrers temps, acusant-la d’eina de propaganda i de manipulació informativa en qualsevol oportunitat. Tinc ben present com en un programa de BTV, malauradament desaparegut, em va tocar sortir al pas dels exabruptes d’un diputat al Parlament envers un dels millors exemples de servei públic televisiu a Europa com és l’Info K.
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
