No hi ha normalització sense repetició. L’habitud passa a convertir-se en dictadura inconscient de la normalitat aberrant, una anormalitat que esdevé invisible, i irreversible. D’això parlava George Orwell a 1984, i també s’hi referia des de la vessant literària en el seu magnífic assaig En el ventre de la balena. Pensar en Orwell és veure una pantalla gegant, que avui no és altra que la televisió, amb el paper que aquesta juga en el poder econòmic i polític sobre la societat i, per al cas que m’ocupa, en la construcció dels candidats polítics.

Pensem en l’acte rutinari i automàtic d’encendre el televisor. Abans d’entrar en matèria ja tenim la primera repetició. I vegem la segona: s’encén l’aparell i hi veiem unes cares il·luminades i noves de candidats nous, demà menys nous i d’aquí a uns dies cares familiars. Poden no agradar a l’opinió pública, però són les cares conegudes. No en coneix d’altres. Fet i fet, a la pantalla no hi ha cares enemigues, perquè totes són susceptibles de ser amigues d’una part de l’electorat, molt més que les cares potencialment amigues però a la praxi inexistents pel fet de no aparèixer a la pantalla, sent cares sense possibilitats de ser votades massivament.

La televisió, doncs, embelleix les cares pel mer fet que se sap que existeixen a còpia d’emissions. Aneu a les urnes, veureu tot de paperetes, però no coneixereu els candidats dels partits invisibles, aquells que no veieu a la tele. No veureu les seves paperetes. No els podeu votar responsablement perquè no els coneixeu, i encara menys no els podrà votar el ciutadà irresponsable, aquell que amb sort arriba a analfabet funcional: la immensa majoria. Molt pocs ciutadans podran, doncs, votar responsablement els candidats invisibles, i es votarà irresponsablement els candidats visibles, televisius, jutjats per l’elector des de l’abducció per repetició visual.

Les cares televisives parlen, però no són escoltades. No importa el que diguin, només cal no cridar l’atenció, no semblar agressiu. La veu també com a imatge. L’opinió pública no tolera allò que considera agressivitat. El ciutadà mitjà desitja un to oral letàrgic que associa estúpidament amb la bona educació i la saviesa. La realitat del gruix de l’opinió pública és agressiva, i no volen agressivitat en els candidats. El ramat creu el que vol creure, no se l’ha de convèncer de res, només vol que el seu pastor no s’assembli al ramat, que per això és ramat. Manar implica pensar, i manar sempre és més difícil que obeir, per això el ramat no vol deixar de ser-ho. Per què humanitzar-se quan es viu còmodament en l’animalitat homínida?

En el cas català hi ha un tercer aspecte de repetició sobre la psique del poble: la multiplicitat de canals televisius aliens (espanyols) introduïts a casa i en un marc estatal (espanyol) aliè. La insistència aliena es multiplica perquè les tertúlies espanyoles amb cares espanyoles es multipliquen, i així el seu prestigi es potencia als ulls del ciutadà català. És un torrent de rentat de cervell espanyol on la minoria mediàtica catalana perd. La massa catalana no prestigia el cavall perdedor, sinó el guanyador, per més que aquest sigui qui la perpetua en la misèria nacional; la víctima catalana s’enlluerna amb el seu botxí espanyol, per més que aquest sigui un estat tronat, patètic, internacionalment insignificant. I l’abducció es produeix també entre la majoria dels declarats independentistes. Però no la reconeixen.

La força de la quantitat superior de canals espanyols (un espanyolisme estalviable, però tanmateix abundant en els estúpidament masoquistes mitjans catalans), més la seva repetició televisiva, no només obnubila el poble català sinó també la política catalana. I no és només per la voluntat immobilista d’aquesta de perpetuar-se mesquinament en l’anomenat autonomisme, sinó també pel mateix aclaparament mental mediàtic que enquista el cervell del català mitjà en l’espanyolitat.

Ricard Biel. Escriptor.

Article publicat en el núm. 3 de la revista Comunicació 21 (juliol 2015).