Podria començar amb la vella fórmula: “Un meu amic va tenir problemes amb la companyia d’assegurances en reclamar que li rescabalessin el que havia pagat per un sinistre menor”. No goso amagar-me sota el paraigua del fals amic… que mai no va existir. El problema ha estat meu; meu i de la incomprensió de l’asseguradora. El tema l’explico aquí perquè té a veure amb la reputació dels mitjans de comunicació local. Quin valor li donem a un retall de premsa? Quin valor probatori pot tenir davant una reclamació de danys i perjudicis?

Anem al cas. Diluvi. Tempesta. Goteres. Degotalls. Avís immediat a la companyia. Adjunto un discret raport i fotografies com a evidència. Explico que el dia d’autos el diluvi fou superior als 80 litres per m2. Arriba el pèrit. De viva veu diu que només podrien pagar els danys interiors i no els exteriors. Se’n va. Aviso el paleta. Competent, canvia la tela asfàltica de la terrassa (res, un metre quadrat). Aixeca rajoles. Encimenta. Tapa l’espai amb rajoles noves. Als pocs dies em remet dues factures; una per la reparació exterior (245,63 euros) i una segona per la interior (95,59 euros), que incloïa l’enguixat i dues capes de pintura. Pago. Reenvio els documents a la companyia. Resposta: “Segons el pèrit la pluja màxima a Barcelona fou de menys de 40 l/m2. Si vostè manté la xifra, ho hauria de demostrar”. Ho demostro. Com? Senzillament: un retall de premsa del Tot Sant Cugat, on Francesc Mauri explica fil per randa els detalls de les pluges diluvials d’aquella jornada tardorenca. Segueixen mails d’anada i tornada. No s’ho creuen. Passen dies, setmanes i mesos. El petit sinistre número 2017002698 encara no té un dictamen definitiu. Aquest arriba (des de Madrid) el 9 de febrer: “Verificado el expediente y la documentación aportada observamos se trata de un recorte de periódico que habla de lluvias generalizadas en todo el día, no en una hora, y además no se trata de ningún documento oficial, ni conocemos la procedencia del mismo (… ) El perito señala que no se superó el umbral de 40 l/m2 que requiere nuestro contrato para activar la cobertura (…) Lamentamos no poder atenderle en esta ocasión, ratificando los diversos mails que les hemos enviado señalando el rehúse del mismo“.

Com a periodista, més encara que com a client, m’empipo i els recordo que aquella jornada les pluges foren el doble d’impetuoses, fortes i destructores que les de la capital. A partir del press clipping, el perit hauria d’haver investigat el perquè de tot plegat i no menysprear el Tot Sant Cugat (20.000 exemplars) mitjà del que no coneixen la procedència.

Arribem al quid: els ciutadans poden defensar-se davant de les grans companyies documentant els danys a través dels retalls de premsa? Els perits, personatges amb un alo misteriós que sorgeixen ben bé no saps de quin racó planetari; els perits, deia, haurien d’actuar com a grans investigadors més enllà de la lletra menuda d’un senzill, però digne, mitjà de proximitat. Té al seu abast un munt de pàgines dels serveis de meteorologia que va més enllà del centralisme provincial. És ell, el pèrit, que com el periodista ha de cercar les fonts de proximitat al fet noticiable. Menys centralisme. Tenim uns microclimes que a pocs quilòmetres de distància, els núvols, les pluges, les nevades, la gebrada, la tramuntana o les llevantades, poden provocar uns canvis dràstics de les xifres a un costat o l’altre de la serralada. Ho hem vist aquests passats dies de febrer. No fa falta afegir més.

La mateixa persona de la companyia d’assegurances que s’atreveix a dir que ignora la procedència del mitjà del qual s’adjuntava el retall (el Tot), i com ella tantes altres persones, s’ho passen guai donant versemblança a no poques fake news que envien i mostren als amics i coneguts de les infectades xarxes socials. Segur que gaudeixen i s’ho empassen tot, vingui de la seca o la meca. Fan una feina rutinària amb dades generalistes i la seva veritat va a missa. Els caldria fer un màster de coneixement humà i social de les parcel·les urbanes que trepitgen. Més empatia. Més coneixement. Més aprofundir en els motius causals. La pregunta final: quina actitud adoptaria determinat pèrit al qual un client aporta un retall de La Vanguardia? S’atreviria a dir no conocemos la procedencia del mismo?

Escrivia Julio Cortázar a Recortes de prensa que el primer relat era un “recorte de prensa, real como la vida misma“; i el segon, pura imaginació. Llegits, el lector queda convençut que ambdós textos poden ser pura i dura realitat. La certesa, la realitat del contingut d’un retall –la notícia–, ens ve donada per la comprovació que ha fet el periodista, que com a notari de la realitat, embolcalla determinada acció que mereix ser coneguda pels lectors. No pot haver-hi un bri d’imaginació. Fets, fets i fets.

Pere Font i Grasa, periodista.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram