Hem començat l’any amb un seguit de bones notícies pel que fa a la presència del català a l’oferta televisiva en obert. Una d’elles, reclamada de fa anys des d’aquesta tribuna, finalment arribarà a materialitzar-se: l’ús del segon canal múltiplex català de la TDT amb serveis d’interès públic, com seran les futures emissions de TV3 en UHD, o 4K, per entendre’ns. Vaig escriure un article fa uns mesos a la revista Comunicació 21 que, feliçment, ha esdevingut premonitori. Felicitats a tots els protagonistes d’aquest acord.
TV3 no podia quedar endarrerida en aquest salt tecnològic, sinó posar-se al capdavant, com ho va fer fa dues dècades amb la creació del primer canal directament digital, el 3/24, l’aposta posterior per l’HD, l’adopció de l’HbbTV, o posar en marxa una de les primeres plataformes audiovisuals a Europa, el 3alacarta, quan ni tan sols existia YouTube; un fet que sovint s’oblida quan es parla de l’actual OTT de la CCMA.
Altres dos anuncis tenen a veure amb RTVE i mereixen alguna cosa més que un comentari positiu: que TVE comptarà amb un canal complet en català i que enguany el canal infantil Clan doblarà els seus continguts al català.
En el cas del nou canal, parlem de fer realitat una proposta feta per professionals de TVE Catalunya, fa més de quatre dècades, de posar en marxa un quart canal que se sumés als dos ja existents de TVE i la nova TV3. Una proposta de ‘canalet’ –nom oficiós de l’època i no gaire reeixit– que ha anat ressorgint en èpoques posteriors, amb fórmules més o menys curioses, però sense cap concreció fins ara.
Caldrà estar a l’espera de saber quin calendari, proposta de continguts i pressupost disposarà aquest nou canal en català. No seria el primer cop que s’anuncia un gran salt endavant en la programació en català a TVE que després no arriba a concretar-se. Ni l’actual programació en català compta precisament amb grans pressupostos, ni les audiències de La 2 se situen en xifres que facin pensar que una oferta 24/7 en català pugui a arribar a tenir un impacte significatiu en el consum televisiu en la nostra llengua. En tot cas, com deia abans, molt benvingut sigui.
Pel que fa a Clan, això suposaria l’acompliment, certament satisfactori, del que ordena la Llei general de comunicació audiovisual pel que fa a l’oferta lingüística dels continguts infantils a totes les televisions de cobertura estatal i part de les OTT. Cal advertir aquí que portem ja més dos anys, dos!, de flagrants incompliments de la legislació estatal pel que a la presència de continguts en català en l’oferta audiovisual a la TDT de cobertura estatal i a les plataformes. Un temps molt llarg sense que hàgim conegut cap actuació concreta –no parlo de declaracions queixoses– de les institucions catalanes, ni dels nostres integrants a les estatals per posar-hi remei. Res, ni a la CNMC –on els dos catalans fins i tot voten contra la unitat de la llengua–, ni al CAC, ni al Parlament, ni al Congrés de Diputats o al Senat, ni des del Govern; més enllà de l’exitosa tasca feta per a la incorporació dels doblatges encarregats per TV3 en tota la seva llarga història al catàleg de les OTT i d’animar a fer-ne alguns de nous.
Aquests dos anuncis es produeixen poc temps després d’una celebració que ha passat molt més discretament del que es mereixia l’efemèride: els 60 anys de la primera transmissió televisiva en català. Un fet històric produït en ple franquisme, resultat de molts factors; entre els quals cal destacar l’empenta dels professionals de l’antic centre de producció de Miramar, que van saber aprofitar una època en la qual la dictadura espanyola pretenia oferir una cara ‘amable’ al nostre país. A aquella transmissió de l’obra teatral La ferida lluminosa va seguir tota una llarga sèrie de programes culturals, informatius o sèries de ficció, especialment a partir de la mort del dictador. Produccions infantils molt innovadores en el seu moment, com el programa setmanal Terra d’escudella, on van participar grups teatrals tan importants de l’escena catalana com Els Comediants i Els Joglars.
Un repte: incrementar substancialment la ficció en català
RTVE té una important capacitat d’inversió en producció de ficció, tant en cinema com en sèries, siguin per a les finestres tradicionals o per canals en línia com Playz. En canvi, la capacitat financera de la CCMA és clarament inferior. I molt per sota de la que necessitaríem per garantir un gruix prou significatiu de nous continguts de ficció en versió original catalana durant tot l’any.
Tot i els significatius augments d’aportació pública dels darrers dos anys, que es mantindrien molt lleugerament a l’alça durant els propers exercicis segons el contracte programa signat el 2024, el seu pressupost final, sumant els ingressos publicitaris, queda –aplicant-hi l’augment del cost de la vida– més d’un terç per sota del 2010! Una època on la competència audiovisual era una broma comparada amb l’actual. Si faig una comparativa odiosa, grosso modo, amb el sistema de finançament que té la BBC, la CCMA comptaria amb un pressupost de prop de 800 milions d’euros. Per situar-nos, aquesta és una xifra molt similar a la que gestiona el poderós CNC per a l’impuls de la seva indústria audiovisual, dins i fora de l’Estat francès: des del cinema i sèries de ficció als documentals i els videojocs.
Vull esmentar el tema de les sèries, però no em vull oblidar pas dels llargmetratges, tot recordant que uns i altres han esdevingut els continguts clau en l’èxit de les OTT. Teníem una via, limitada, però molt positiva més enllà de la llengua, que han estat les coproduccions i col·laboracions entre TV3, À Punt i IB3 d’aquests darrers anys. Però aquesta via està fracturada amb la nova etapa de la corporació pública valenciana, després de la digna dimissió d’Alfred Costa al capdavant d’À Punt. El canvi legislatiu promogut per la majoria espanyolista a les Corts Valencianes que dona suport al gabinet Mazón, ha facilitat l’accés a la presidència de la nova corporació audiovisual valenciana un perfil com Vicente Ordaz, i a la direcció de la televisió a Francisco Faura, qui ja parla obertament d’una televisió bilingüe. Els anys foscos d’un Canal 9 que no coproduïa amb TV3, perquè pretenia que la VO fos en espanyol, sembla que tornen.
I això què té a veure amb RTVE? Doncs molt, si es vol. Si realment fa una aposta pel català en el terreny de la ficció, tindria tot el sentit que deixés de ser ocasionals les coproduccions de TVE amb TV3. Això sí, evitant de totes totes entrar en obres bilingües com va ser la sèrie juvenil Drama. I el mateix dic pel que fa al cinema: la suma de la CCMA, ICEC, RTVE i l’ICAA hauria de ser un catalitzador de molts més llargmetratges en català. No en una mica més de la meitat dels diàlegs, sinó amb el català com a llengua normal, completa i plena d’un film. Que ja toca. Com en totes les cinematografies que pretenen ser alguna cosa al seu país i al món.
El recent acord entre La Xarxa, RTVE i 3Cat per a la producció de documentals en català va en la línia del que plantejo per a la ficció.
Un problema: UER-EBU
Finalment, hi ha un històric i greu problema a resoldre, del qual fa uns 20 anys que segueixo: l’entrada de la CCMA i els seus mitjans a la UER. El darrer intent va ser anar de bracet de la FORTA (la federació de mitjans públics audiovisuals ‘autonòmics’). Però totes les gestions, fetes amb major o menor determinació, sempre han comptat amb l’oposició frontal de RTVE, a voltes fins i tot agressivament bel·ligerant per part d’alguna directiva de TVE. No té cap trellat que TV3 i Catalunya Ràdio no hi siguin, i que només tinguem Catalunya Música participant en algun àmbit de col·laboració radiofònica vinculada amb la música clàssica. Ara, comptant amb les bones paraules del nou president de RTVE i l’alta presència de catalans al seu consell d’administració, seria més que raonable pensar que les coses canviaran, no?
Això, però, no em fa oblidar que tenim alguna absència en organismes internacionals que és totalment culpa nostra. És el cas de la COPEAM, de la qual l’antiga CCRTV en va ser membre fundadora, però que va acabar marxant pocs anys més tard per la porta de darrere; i no em consta que s’hagi fet cap gestió per retornar-hi en tot aquest llarg període. La COPEAM no té pas la importància de la UER, però fa anys que hauríem d’haver articulat una estratègia audiovisual a la Mediterrània, però no ser membres d’aquest organisme és un senyal que ni tan sols ens hi hem posat.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
