No tothom sap marxar quan toca d’una festa. Sempre hi ha els qui arriben abans que comenci, molestant els amfitrions, i d’altres que quan veuen que l’orquestra guarda els instruments i les copes s’han acabat, es depositen en un sofà buscant algú que per misericòrdia els escolti. Aquests espècimens sempre em provoquen una barreja de ràbia i d’estupefacció.
David Cantero, periodista d’àmplia experiència que estava presentant fins fa dos dies l’informatiu de Telecinco del cap de setmana amb Maria Casado, no formaria part d’aquest target. El vídeo que ha penjat a Instagram hauria de ser de visionat obligat, no només per als estudiants que ara s’estan formant per dedicar-se a l’ofici d’informar, sinó sobretot per als que ja portem uns anys jugant en aquesta lliga que, a vegades, és tan immisericorde. El micròfon, la càmera, l’ordinador, el bolígraf, res del que podem utilitzar per fer la nostra feina no és nostre.
Servidora treballa i ha treballat sempre en mitjans públics tant a la ràdio com a la televisió. Una de les màximes és que la cadira no és meva. Abans que la que els hi escriu, algú la va ocupar, i després serà d’un altre. No puc suportar qui es mira constantment el melic, qui es pensa que és omnipresent i com a tal no necessita res ni ningú.
La vida no és justa i el nostre sector encara menys. A vegades –poques, espero– el o la més dèspota és la més respectada, però aquesta adoració no es basa en l’admiració, sinó en la por. He escoltat i vist amb atenció el comiat d’en David i escric des de la genuflexió…
No es pensin que ha estat tou. Parla de separació amistosa però dolorosa, deixa ben clar que són decisions empresarials. Aquest és el problema: un mitjà de comunicació no és, amb tots els meus respectes, una botiga de congelats. Deixa ben clar que li queden moltes coses per explicar. És a dir, que no es jubila. No se’n va a casa a passejar el gos, a qui per cert adora.
“La vida no és justa i el nostre sector encara menys. A vegades –poques, espero– el o la més dèspota és la més respectada, però aquesta adoració no es basa en l’admiració, sinó en la por”
Una nova etapa comença, que per a ell serà més fàcil. No només per la seva àmplia experiència, sinó sobretot perquè és un home. Si fos una dona… un altre gall li cantaria. I si no, que li preguntin a Marta Fernández. Fa només uns dies, en una entrevista que li va fer Carles Francino, va explicar que l’any 2008 va deixar de fumar, va engreixar-se deu quilos, i el directiu feminista i transversal de torn li va dir que o s’aprimava o deixava de presentar l’informatiu. Però, és clar, és una dona. Què importa el seu mestratge periodístic, el més decisiu és que formi part d’uns cànons de bellesa que òbviament res tenen que veure amb el seu mestratge. Circumstància aquesta que sembla que és bàsica: per ser una bona periodista cal estar prima.
Alguna cosa hauré fet bé, diu en Cantero. La millor, saber qui és i des de la humilitat i la vocació de servei explicar, i no és una tasca fàcil, el que passa i ens envolta. No sé a vostès, però a mi m’agrada molt Julio Iglesias. Sí, soc random, ho sé. Me olvidé de vivir és la que més.
Nosaltres, que per professió i vocació anem a mil, que volem (a vegades) ser els primers per un ego mal entès sense saber de què parlem ni parlant del que sabem, hauríem de fer-li cas a en Cantero i a en Julio… Els petits detalls són els més importants… Això també és bon periodisme.
Sílvia Tarragona, periodista de Ràdio 4.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
