El pendent vertiginós pel qual baixa la premsa ha provocat que durant tot aquest any que s’acaba aixoplugui un cant coral de personatges de renom, estudiosos i gurus de tot el món que volen salvar el periodisme. Hi ha veus, però –i hi faig sentit la meva– que més que malaltia hi veuen desorientació i a voltes inanició. Tot plegat confirma que alguna cosa s’ha de fer, en general, i amb complements vitamínics per al periodisme local.

Els polítics són un valuós suport per al periodisme, però gairebé tots ni se n’adonen. Ara anem directes cap a una nova campanya electoral al nostre país. Veurem programes de formacions polítiques amb mil i un punts, però cap d’ells farà menció al moment que viuen els mèdia, en general, i la premsa, en particular.

Als llocs web de les campanyes respectives, els partits exposaran les seves posicions sobre no menys de 100 qüestions polítiques diferents, incloses crítiques a les altres formacions i qüestions redundants com l’horari d’estiu durant tot l’any, consells de política gratuïts per a tothom i desqualificacions vorejant el menyspreu al rival. Però cap d’aquestes qüestions no tenen a veure amb el periodisme, que segons la classe política és essencial per a una democràcia que funcioni.

Tot i que elogiar la premsa és pràcticament un tòpic per als polítics, autonomistes, unionistes i independentistes de l’època de Puigdemont, els redactors del programa obvien qualsevol idea política específica per enfortir el periodisme. Com a molt –potser és una única excepció– hi ha qui s’atreveix a donar la volta al matalàs de la radiotelevisió pública, i també trobem qui la bandeja tot el que pot.

De la recent campanya electoral americana em vaig quedar amb la proposta que llançava Andrew Yang, l’empresari convertit en polític que optava a la candidatura demòcrata a la presidència des del novembre del 2017. Tot i que, al revés del que es fa aquí, elogiar la premsa és pràcticament un tòpic per als polítics demòcrates de l’època de Trump, Yang va mostrar algunes de les idees polítiques més específiques fins ara per enfortir el periodisme.

Una part del pla de periodisme de Yang és el que ell anomena el programa Becaris del periodisme americà, que proposava al Govern pagar a 535 periodistes experimentats i examinats per col·locar-los a les redaccions locals de tots els racons del país. Tots els estats rebrien tants periodistes com membres del Congrés; Califòrnia, per exemple, en tindria 55, Massachusetts en tindria onze, i estats com Wyoming i Dakota del Nord en tindrien tres. Tots els districtes del Congrés del país tindrien com a mínim un reporter finançat pel Govern, i els periodistes seleccionats per al programa rebrien 100.000 dòlars anuals durant un mandat de quatre anys.

Un programa així –molt americà, cal tenir-ho present– podria tenir alguns efectes. Amb molts dels reporters amb més talent que solen sentir-se atrets per acostar-se a Barcelona –on es troben els llocs de treball més ben pagats i els més prestigiosos–, el programa de Yang suposadament els proporcionaria un fort incentiu financer perquè es quedessin on són o es traslladessin a zones rurals, o almenys a ciutats petites no saturades de periodistes però amb un bon periòdic local, durant llargs períodes de temps.

A les zones amb menys subscriptors i menys anunciants, que és on els diaris s’han vist obligats a reduir la plantilla de periodistes fins a un punt en què la cobertura pateix, el programa de Yang podria proporcionar informes de qualitat independentment de les lluites financeres de les capçaleres de notícies locals. Yang fins i tot va suggerir que el programa es podria utilitzar per pagar que un periodista es quedés en una zona on tots els punts de venda locals han tancat.

Entenc que la proposta de l’empresari americà està pensada només per proporcionar periodisme de qualitat a totes les àrees, independentment de si té un interès comercial natural. Suposo que la pretensió final va dirigida directament a la classe política a la qual es dirigeix per a recordar-li que, si tenen una funció democràtica d’alt nivell, com ser parlamentaris, posem per cas, necessitaran que els periodistes ajudin a proporcionar informació sobre què fa el Govern. No em puc estar de dir que la proposta de Yang té certes similituds amb la duta a terme pel programa Reporters i la democràcia local que la BBC ha finançat a tot el Regne Unit.

Segurament tot està inventat, però davant la brutal crisi generada per la pandèmia, una bona proposta per al periodisme a Catalunya fora la creació d’un fons de periodisme local, amb una quantitat generosa, i que fos supervisat des del Parlament, independentment del suport que actualment ofereix la Generalitat als mitjans. El fons desemborsaria subvencions a mitjans d’informació locals, així com a organitzacions sense ànim de lucre, biblioteques, governs locals i associacions público-privades per mirar de catalitzar les transicions a nous models de suport a la premsa. L’objectiu del programa, en suma, fora ajudar a mantenir els mitjans informatius locals i intentar reflotar es que s’enfonsen per la caiguda dels seus ingressos.

Recordo als redactors de programes electorals que estudis reconeguts arreu han demostrat que, si es perd el periòdic local, els votants es polaritzen i el procés democràtic és menys efectiu. Per tant, hem de dir als nostres polítics i al Govern que es constitueixi després de les eleccions del mes de febrer que, si creuen en la democràcia, han de creure en el periodisme local.

Reconeixent que s’alcen moltes veus per “salvar” el periodisme, hi trobo a faltar la dels partits polítics. Ells en tenen l’obligació. Com també la de restablir la confiança en els mitjans de comunicació i evitar la difusió deliberada i malintencionada de desinformació per part d’actors nacionals, estatals i estrangers. Si hi ha prou ciutadans que es queixen d’una determinada font d’informació i les notícies són demostrables i deliberadament falses, com ho fa públic el CIC, hi hauria d’haver sancions.

Més enllà del paper del periodisme en la democràcia, trobaré poc conscient que els candidats a la presidència de la Generalitat viatgin pel país esperant una cobertura sense alè de periodistes locals que probablement es preocupen de no ser acomiadats o de veure tancat el seu mitjà. Si, com sostenen, el polític creu que el periodisme fa alguna cosa important, haurien d’intentar que el sector sigui més sostenible.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.