La gestió de Josep Martí al capdavant de la Secretaria de Comunicació dibuixa un nou full de ruta en les relacions dels mitjans amb el diner públic. La severa crisi financera que pateix la Generalitat accelera uns plans de reconversió i canvi de model que no deixen canya dreta. Amb un to personal menys diplomàtic que els seus antecessors, però clar i contundent, Martí està provocant una autèntica revolució. Poc a poc, i malgrat les dificultats, va agafant forma el que ell pensa hauria de ser quan tot torni a la normalitat. I per normalitat s’entén només una situació d’estabilitat i no d’orgia financera.
Suprimir la convocatòria dels ajuts a projectes dels mitjans (preservant les estructurals al català) és una mesura que no s’ha d’entendre només dins el context desolador de les finances publiques. Martí és un gran defensor d’estimular les iniciatives privades que aportin valor afegit i complementin el mapa comunicatiu català, però creu que ha arribat el moment d’enviar un missatge clar a la indústria: a partir d’ara, l’Administració no pagarà la festa.
L’abús –benintencionat– que s’ha fet d’un instrument de primer ordre –la subvenció– ha passat a millor vida. Sense diners a la caixa la política es simplifica. Dit planerament: a partir d’ara caldran més empresaris i menys patriotes. Més editors i menys projectistes somiatruites.
Però els mitjans no estaran orfes: Martí ja ha deixat entreveure que es potenciaran les partides pressupostàries destinades a la difusió i, per tant, s’incrementaran les campanyes de publicitat institucionals. Això implicarà un retorn més immediat i eficient de la inversió i, probablement, serà un recurs més democràtic, equitatiu i extensiu als mitjans petits, mancats d’aquest tipus de suport.
L’any passat, el secretari de Comunicació ja va ser l’ideòleg en la reestructuració de determinats mitjans o instruments públics i audiovisuals (alguns pertanyents a altres administracions) al convertir-los en plataformes de serveis i al servei més eficient d’altres mitjans locals. Crear estructures dimensionades i aplicar sinergies (també en el cas de les associacions de premsa o les fundacions) més que una obligació és ja una necessitat. Optimitzar processos i ser més conscient del valor de l’escàs diner públic, un deure. La Xarxa, l’XTVL, l’ACN, el Baròmetre…, són exemples d’allò que ha canviat perquè res pot continuar igual.
Aprendre a sobreviure no és plat de bon gust i la indústria –la del paper de forma molt significativa– ha de seguir aquest nou full de ruta, que segurament no agradi i fins i tot molesti, però que segueix una estela molt clara. La gestió de Josep Marti deixa petjada i la seva política, encertada o no, demostra ser l’única possible. Permeteu-me l’analogia un pèl grollera, però explícita: perdre la metadona serà dur, però obligarà la indústria a ser més eficient i prudent.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
