Esdevenir periodista significa tenir la missió d’informar els fets dia a dia i preocupar-se només de la veritat. Estudiar en una facultat de Periodisme és un camí interessant. Això permet adquirir força coneixements i saber fer al voltant del sector de la informació del ciutadà.

Fer-se periodista és més que una professió com a informador o comunicador. El periodisme és un sector que fins i tot desferma passions, no en va perquè surti la veritat s’han de fer recerques importants. Durant dècades, fer-se periodista d’investigació, fer-se reporter, fer-se periodista esportiu, fer-se autònom, i ara també fer-se periodista digital, era sinònim de formar-se en una universitat, on hi ha una pila de branques per triar.

Ara bé, fins i tot en moments com aquest, molt complicats per a les empreses periodístiques, que cada cop ofereixen menys oportunitats, els molts joves que voldrien treballar en periodisme sovint comencen fent-se una pregunta: és una bona idea anar a una facultat per aprendre coses útils i tenir accés més fàcil a la professió? És una interpel·lació que es fa a tot el món, però que és més rellevant entre el jovent català que a altres llocs.

A Catalunya, de fet, les facultats de Periodisme i Comunicació no són només una de les maneres més senzilles de començar a tenir relacions laborals amb la premsa en un sector en què la crisi fa anys que aixeca grans barreres d’entrada, però això no obstant ofereix una escola pràctica única en el periodisme de proximitat. També és una via pràcticament única per accedir al carnet de periodista i convertir-se formalment en “professional” amb el corresponent títol sota el braç.

No cal passar per la facultat per conèixer i poder fer treballs periodístics excel·lents, es diu freqüentment. És ben cert que a Catalunya –i a l’Estat espanyol en general– molts contextos, molts negocis periodístics, moltes oportunitats laborals i de reportatge són més fàcilment accessibles per als propietaris de carnet, tot i que estigui de moda dubtar sobre la seva utilitat amb l’etiqueta d’un suposat anacronisme creixent que es basa en el fet que són molt pocs els països on, per exercir de periodista, és necessari passar per la universitat.

A Catalunya hi ha una oferta de deu facultats de Periodisme/Comunicació oficials disperses de nord a sud, però concentrades sobretot a l’àrea metropolitana barcelonina. Les dades corresponen al curs 2020-2021:

  • Universitats públiques: Universitat Pompeu Fabra, la que més nota demana per entrar a cursar la carrera, 11,564, i un preu de primer curs de 1.502 euros; Universitat Autònoma de Barcelona, el centre més antic a Catalunya que ofereix el grau en Periodisme, 10,606 i 1.502 euros; Universitat Rovira i Virgili, sense nota de tall i 1.502 euros; Universitat de Barcelona (grau d’Informació i Documentació), sense tall i 1.502 euros; i Universitat de Lleida, sense tall i 1.502 euros.
  • Universitats privades: Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, una nota de 5,00 i 5.907 euros; Universitat Internacional de Catalunya, sense tall i 8.778 euros; Facultat Blanquerna – Universitat Ramon Llull, sense tall i 9.561 euros; i Universitat Abat Oliba CEU, sense tall i 8.835 euros.

Al costat d’aquests graus hi ha molts altres cursos universitaris dedicats al periodisme, màsters, postgraus, etc., reconeguts oficialment i d’altres en entitats privades, com pot ser el mateix Col·legi de Periodistes, l’organisme que té la tasca de regular i mantenir actualitzades les llistes dels que exerceixen la professió periodística amb “carnet”.

Només aquestes deu universitats que hem esmentat permeten realitzar un període d’“aprenentatge”, equivalent al que fa dècades es podia realitzar dins de les mateixes redaccions –durant cinc anys– i que permetia l’accés al “carnet professional”. És a dir, anys enrere hom podia convertir-se en periodista de ple dret treballant en una redacció durant un període de temps determinat. Avui això no és possible legalment, però en privat cada editora fa el que més li convé, fent-se seva la premissa que agermana el periodista amb l’artista: s’hi neix. Controvertit, això no obstant real, perquè la professió de periodista està en primer lloc dictada per la passió, i sense això, com en molts àmbits, és difícil avançar.

Arribats fins aquí, la pregunta surt sola: són necessàries o no, les facultats de Periodisme? Honestament, per a l’exercici de la professió no calen titulacions acadèmiques particulars, tanmateix sí que foren recomanables cursos que permetin conèixer els conceptes bàsics de la comunicació i aprofundir en temes concrets. Com passa en bona part dels països occidentals, a l’hora d’escollir la universitat, l’alumne es pot inclinar cap a un curs semblant als seus interessos i a l’àmbit periodístic en el qual li agradaria especialitzar-se. Per exemple, la facultat d’Economia pot ser molt útil per a qui vol ser un expert en borsa i finances, un sector pel qual hi ha una normativa molt escrupolosa, perquè les notícies publicades poden influir decisivament en els mercats. Les facultats d’Humanitats com les ciències de la comunicació, la literatura i la filosofia. Les Ciències Polítiques foren molt convenients entre els aspirants a periodistes perquè ajuden a entendre millor el panorama general de la comunicació i els llenguatges dels mitjans.

El periodisme és una professió on també compten les competències transversals, adquirides tant a través d’estudis concrets com d’experiències personals. Per exemple, un graduat en Dret, sens dubte, estarà més preparat tècnicament quan hagi de cobrir una investigació judicial, mentre que un antic esportista podrà entendre millor els aspectes tècnics d’una competició esportiva i podrà transmetre la seva experiència a la notícia. I no oblidem els aspectes relacionats amb l’escriptura per a mitjans impresos, però no només, amb el SEO per al web, amb les tècniques de rodatge per a TV, amb la dicció per a la ràdio i el podcast. L’experiència del periodista es compon, doncs, d’una barreja d’habilitats comunicatives a múltiples nivells i competències dels sectors de referència, alguns assimilables a través de cursos i llibres, altres menys.

A més, per fer periodisme de qualitat no hi ha universitats que ens transformin màgicament en reporters; tanmateix, per ser periodista professional cal vocació i formació, amén de la passió. Les facultats permeten no només aprendre i aprofundir, sinó també substituir l’aprenentatge obligatori que a Catalunya molts professionals han cursat en les redaccions dels mitjans de proximitat. Què és el millor? No hi ha dubte, saber, tenir coneixements. Com més, millor.

Si un jove no ha pogut anar a la facultat de Periodisme, les seves possibilitats de convertir-se en un periodista d’èxit no s’han perdut pas per sempre. Entre els periodistes catalans famosos no és estrany trobar exemples de com gràcies a la voluntat i la perseverança és possible esdevenir un professional d’èxit.

La feina del reporter, la més estesa entre el periodisme escrit, no s’aprèn només darrere dels pupitres universitaris, sinó que cal practicar i aprendre dinàmiques que només es poden adquirir sobre el terreny. Avui en dia, amb una tecnologia cada cop més ràpida i que ens permet comunicar-nos cada vegada millor i d’una manera tan estesa, no podem pensar que per ser reporter només cal escriure o enviar fotos a un mitjà. Aquest periodista de carrer és un professional que segueix un fet de manera total, passant per tots els detalls. No és una obra comercial, sinó una pintura lenta de la notícia. Com un artista esbossa la seva creativitat.

El que és interessant i fascinant alhora és que el reporter pot manifestar la seva obra de manera diversificada aprofitant en molts casos l’escriptura, la fotografia i el vídeo. El resultat és una figura potencialment completa en el seu ésser, capaç de transmetre informació en diferents formats.

Per ser periodista cal tenir paciència, constància i una mica de bogeria, però no és impossible aconseguir l’objectiu. Passió i ànima d’artista. S’hagi escalfat cadira a la universitat o rondant pel carrer servint una capçalera de proximitat.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.