Em preocupa el nou periodisme, aquesta manera ja massa normalitzada de comunicar que es basa en les visualitzacions i l’engagement i que defuig de la qualitat prevalent la immediatesa i la repercussió, (quasi) tot en base als números i a ser, sobretot, el primer, sempre el primer. Les xarxes socials haurien d’aportar-nos riquesa, però lluny de complementar la comunicació, s’estan carregant en bona part el periodisme i els mitjans tradicionals.
Des de ja fa uns anys, i malauradament crec que cada vegada s’accentua més, els mitjans de comunicació s’han venut a les mètriques. Els preocupa més la presència a les xarxes socials, sumar visualitzacions i likes que el contingut en si mateix. S’ha entregat el poder a internet i ho estem pagant car.
Ser a les xarxes és imprescindible per tenir visibilitat. Internet (amb les seves múltiples adaptacions) és l’aparador perfecte per vendre el teu producte i fer d’esquer, sobretot del públic jove que cada vegada viu més desconnectat del món, però el problema és l’aplicació que se n’està fent.
Les xarxes socials han apartat el periodisme i han donat pas a una comunicació plena de banalitats, sense profunditat, sense denúncia, sense capacitat per fer pensar i crear opinió. Sense voluntat de voler explicar i trobar respostes.
El periodista s’està trobant en una tessitura de difícil solució, obligat per les mètriques –i és culpa nostra que la gent consumeixi aquest ‘nou periodisme’, així els hem educat– i per la necessitat de produir sense fi per les xarxes.
“Les xarxes socials han apartat el periodisme i han donat pas a una comunicació plena de banalitats, sense profunditat, sense denúncia, sense capacitat per fer pensar i crear opinió”
Si ja de per si el periodisme és una professió que exigeix vocació i entrega d’hores i més hores, ara encara més amb l’obligació no només de treballar pel teu mitjà, sinó per totes les noves plataformes, cada una amb les seves peculiaritats i formats, clar. I si ja érem un sector precari, ara encara ho som més. No només no s’estan ampliant les redaccions per adaptar-se als nous temps, sinó que en alguns casos es retallen. I la manca de recursos provoca inevitablement una pèrdua de la qualitat en els mitjans, però també una desafecció del periodista cap a la professió, per allò que un dia vam ser, i unes repercussions a escala personal que també cal que hi posem el focus. No, no és normal viure permanentment connectat i amb la pistola al cap d’haver de ser sempre el primer.
Les xarxes socials no només no ens han fet millors, sinó que amb aquesta obsessió per les mètriques ens estan fent perdre l’essència i, si no som capaços de frenar aviat, també ens faran perdre la identitat.
Laia Coll, periodista de RAC1.
Article publicat al número de primavera 2025 de la revista Comunicació 21.
