Una part del sector audiovisual català, el que agrupa la Federació de Productors Audiovisuals (PROA) ha llençat el quart SOS en sis anys. Això vol dir una petició de socors cada any i mig. Un crit d’auxili no és una cosa qualsevol. Qui l’exclama ho fa des de la desesperació perquè veu amenaçada la seva supervivència.
Aquest seria el cas dels productors catalans, segons Raimon Masllorens, president de PROA, que ha demanat a tots els grups parlamentaris l’elaboració d’un pla estratègic del sector audiovisual que hauria de quedar enllestit el 2021 perquè, paraules textuals, “més enllà ja no ens hi trobareu”.
Amb l’audiovisual català tot són bones paraules que costa transformar en fets. En això, el sector no és gaire diferent a d’altres. Tot allò que no costa diners, i que a més a més no violenta l’statu quo i per tant no genera conflicte, és fàcil d’aconseguir. La política, o les institucions afins, sempre tenen un caramel a la butxaca per anar passant el mal de gola. Ara és un llibre blanc, ara un clúster i quan no un pla estratègic, un massatge, unes paraules de consol o unes promeses en diferit. Altra cosa, com sempre, és passar de la teoria a la pràctica havent de trepitjar algun ull de poll.
Analitzant el manifest d’auxili de PROA, es planteja en el capítol de mesures inajornables una reforma urgent de la CCMA per “modernitzar-la i racionalitzar-la” perquè compleixi el mandat parlamentari de ser motor del sector audiovisual. Tot i que no ho diu amb aquestes paraules, aquest punt del manifest podria resumir-se en què la CCMA ha de gastar menys diners en nòmines per poder-ne gastar més en producció associada. És una petició raonable però que no té cap possibilitat d’anar endavant. El darrer intent en aquesta direcció, gens reeixit, el va protagonitzar el Govern d’Artur Mas el 2012. No se’n va sortir (per honestedat hauria d’escriure-ho en primera persona del plural, perquè servidor també hi estava implicat) tot i que les circumstàncies, més enllà del criteri d’oportunitat, hi obligaven.
Recordarà el lector que tothom, a excepció del propi Govern, va posar-se del costat de la campanya “TV3 no es toca” quan va iniciar-se el conflicte inevitable davant la teòrica i fallida reforma i es van convocar les vagues pertinents. I, efectivament, TV3 no es va tocar. Qui en va pagar i en paga les conseqüències van ser els productors audiovisuals que són els que reben gairebé en exclusiva l’impacte de la centrifugació de la manca de recursos.
Aquesta reforma no es produirà ni en el curt ni el mitjà termini. No hi haurà els recursos econòmics per fer-la sense conflicte i tampoc la generositat política suficient per part de qui estigui a l’oposició –tant se val qui– per ajudar el Govern en l’inevitable terrabastall que comportaria. Una reestructuració, sigui a curt o a mitjà termini, o demana molts recursos econòmics o genera un conflicte inevitable. Els recursos no hi són i el conflicte no hi haurà govern prou fort per atrevir-se a entomar-lo vista l’experiència. Així les coses, la situació de la CCMA pot millorar, però els productors –gent llesta i amb experiència– segur que ja saben que aquest camí és difícil de transitar i no convida a l’optimisme.
El segon punt del manifest d’auxili és un calaix de sastre que, sota el títol de programa d’ajudes i incentius, demana que Catalunya torni a ser competitiva i atractiva per a les inversions en el terreny de l’audiovisual. El manifest atribueix aquesta manca de competitivitat actual a la manca d’inversions i d’ajuts i, en una segona derivada, assenyala la renúncia de les televisions privades estatals a produir a Catalunya i l’establiment de tots els nous monstres de la distribució de continguts via noves plataformes digitals a Madrid en detriment de Barcelona.
És molt oportú que PROA posi el dit a la nafra de la pèrdua de competitivitat catalana, perquè ens passa que, projectant-nos cap a un futur on tot havia de ser de color rosa, ens hem oblidat del present que és el que permet omplir les neveres. La petició expressa de Raimon Masllorens a tots els partits polítics amb representació parlamentària, sense excepció, perquè uneixin els seus esforços per revertir aquesta situació és pertinent. Només que l’agenda política del país no està per unitats, tampoc sectorials, i això, per tant, resulta també molt complicat, particularment en allò que fa referència a incidir en la legislació espanyola sobre qüestions tan sensibles com el mercat televisiu.
El que sí hauria de resultar fàcil és que, com a mínim, el proper Govern català determinés –TV3 al marge, perquè la solució no vindrà, ja hem explicat per què, a través de la CCMA– quants diners està disposat a gastar i, més important encara, fent què, per demostrar que de veritat es creu la cançoneta ja gastada que l’audiovisual és un sector estratègic.
Si ho és, més enllà de les capelletes departamentals i dels pedaços que ara un conseller, ara un altre, intenten posar en marxa, estaria bé que el comandament i els responsables de l’audiovisual català estiguessin ben definits, i que des d’un sol lloc es portés a la pràctica allò que els responsables públics estiguin decidits a fer i volguessin (prioritats) i poguessin (possibilitats) pagar. El més necessari, segons moltes veus del sector, serien inversions en infraestructures, que podrien fer-se a través de partenariats públic-privats, les quals facilitessin la possibilitat de fer realitat produccions ambicioses amb les facilitats que aquestes requereixen i que a altres llocs, com Madrid, existeixen.
El darrer punt del crit de socors s’adreça a les televisions privades espanyoles per demanar-los més sensibilitat amb la producció feta a Catalunya, al mateix temps que s’exigeix als partits polítics que recuperin l’esperit inicial de la llei que va permetre el naixement d’aquests canals, obligant-los a tenir un centre de producció a Catalunya. Aquesta és una possibilitat certament complicada que l’actual legislador no fixarà entre les seves prioritats. El negoci televisiu privat a Espanya, un duopoli de facto, és el suficientment fort com per saber-se protegit de noves exigències per part de l’Executiu. Ningú no anirà a la guerra per aquesta qüestió i tot sembla indicar que, de manera voluntària, no es produirà.
No deixa de ser paradoxal, tal i com diu el president de PROA, que sigui en el moment en què el mon parla principalment amb imatges que els productors catalans estiguin passant el seu pitjor moment i els negocis estiguin més amenaçats. Alguna cosa o moltes no haurem acabat de fer bé tots plegats. El manifest culpa principalment els polítics, sense cap element d’autocrítica del propi sector. Probablement aquesta sigui la part més feble del manifest. Perquè, sense menystenir la capacitat dels governs per afavorir o dificultar l’activitat d’un sector determinat, el cert és que en una economia de mercat la primera exigència i la primera solució es troba en un mateix.
Josep Martí Blanch, periodista.
